A l'estany de Banyoles hi vivia un drac, perdó, una draga, descomunal: amb ales de rat penat i una cresta amb pues des de l'espinada fins a la punta de la cua. Tenia una fam adient al seu aspecte, és a dir, monstruosa: es cruspia remats sencers i malmetia les collites de la comarca. Van arribar a un pacte: cada dia li portarien una criatura, un dia nen, l'altre nena. El propi Carlemany en persona.

Va ser Sant Mer, venerable ermità del desert, el que vestit de sac i amb un gaiato i una estola es va atansar al cau del drac, li va llençar l'estola al damunt i, al punt, la bèstia es va amansir, seguint al sant allà on aquest anés. Van morir tots dos a l'hora, molt de temps després.

A Sant Llorenç de Munt, al Vallès Occidental, els moros al retirar-se van deixar una cria de drac que, al fer-se gran, es va dedicar al que es dediquen els dracs: atemorir la gent, menjar remats, segrestar donzelles... Fins que el comte de Barcelona, Guifré el Pilós es va arromangar i, armat amb una llarga llança i una branca de roure per escut (?), es va enfrontar a la mala bèstia. El comte, al mig de la batussa, sense adonar-se, va creuar la branca i la llança formant una creu i el drac, ai las!, es va tornar mansoi.

Molt possiblement el drac de Sant Llorenç, així com el de Sant Jordi i, amb seguretat el de Banyoles, eren femelles  que s'anomenen Víbries. Es diferencien dels dracs mascles o vibres en que tenen pits semblants als de les dones i que són més ferotges (algú ho dubtava?).

Al castell de Vilardell (Sant Celoni, Vallès Oriental) també niava una bèstia d'aquesta mena, i el cavaller Soler de Vilardell, armat d'una espasa de virtut que fendia les roques i partia els roures, regal de Sant Martí i, atenció a la jugada!, guarnit d'arnesos ben lluents ell i cavall que tot plegat semblaven un mirall (quina fila devia fer el tal Soler!).

El drac al veure's reflectit va restar esglaiat, oportunitat que va saber aprofitar el cavaller per clavar-li una bona coltellada amb l'espasa i deixar-lo fregit allà mateix. A l'alçar l'espasa per celebrar la victòria la sang de la fulla li va regalimar fins al braç i el va emmetzinar. El pobre cavaller va ser enterrat a l'ermita de Sant Martí de Pertegàs, prop de Sant Celoni.

A Vallfogona (no he escatit a quina de les tres, de Riucorb, de Balaguer o del Ripollès) existia un drac que feia de les seves, també se'l va carregar un cavaller abillat de mirallets que, aprofitant l'espant de la bèstia va poder matar-lo.

Segons una altra llegenda, el mateix va fer el senyor de Mieres amb el drac de Banyoles (no l'havíem matat ja , a aquest?).

Tenim també dracs al Pallars Sobirà, no sé si a Soriguera o a Saverneda on hi ha un Forat del Drac. Sigui d'on sigui, el cavaller de Malmercat li va atiar el seu gos vestit amb una cuirassa de punxes de ferro. El drac se'l va cruspir i va morir udolant de dolor.

N'hi havia al tossal de Llívia, a la Cerdanya, que fou vençut per un tal Llívia, que donà nom al lloc, plantant-li cara amb un escut on tenia una gran creu dibuixada.

En tenim un de set caps que viu a la serra del Carrascal a Alcoi, al Port de l'Aigüeta Amarga, que va ser derrotat per un noi, fill de pescadors, amb una espasa màgica.

Menció a part mereixerien el drac de Sant Jordi, que segons la tradició tenia residència a Montblanc o a Rocallaura totes dues poblacions a la Conca de Barberà, però també n'hi ha qui afirma que residia a Sant Jordi (Baix Empordà) i inclús a El Tallat, prop de Rocallaura (Urgell), o la que es recull al Tirant lo Blanc, que parla del drac que va matar un tal Espèrcius. Però aquestes són històries que cal explicar en un altre lloc...

Emparentat amb el drac tenim un ésser anomenat tarasca. La Tarasca és una bèstia ferotge filla del monstre Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serpent amb sis potes i una enorme cua. Diuen que al créixer es va fer a la mar i va anar a parar a la Camarga, on va trobar les santes Maries. Marta li va ensenyar la creu i es va tornar mansa com un xaiet i la va seguir fins la vila, on la gent atemorida la va matar a pedrades. Des d'aquest fet la vila s'anomena Tarascó (e si non é vero, é ben trobato...). A casa nostra tenim "documentada" una esgarrifosa Tarasca al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, la qual (com no!) l'havien deixada els moros en la seva retirada.