Els nostres genis menuts estan segurament emparentats amb els penats i lars romans, o els silfs i gnoms de les muntanyes nòrdiques, o amb els nans minaires que custodiaven els tresors subterranis. Però els nostres genis menuts tenen un caire més casolà: viuen a les cases amb la gent, són d'un tarannà trapasser i murri però no són venjatius ni cruels.

Els follets, la denominació dels quals varia segons la geogafia -esquitxó, esperit, minairó, foc follet, ventada, nan, gnom- mostren, però, trets similars. Lligats tradicionalment al bolet reig bord, alguns antropòlegs els associen als símptomes al.lucinògens generats per la ingesta del fong. Els follets treballen si se'ls sap menar. Si no, es desfermen i cometen tota mena de trapelleries. Als cellers de les masies montsenyenques, per exemple, obrien les botes i acabaven amb les reserves de vi.

On son avui els follets? No ho sabem, però difícilment sabrien circular pels nostres pisos estrets, sense racons, ni secrets, ni misteris, amb el televisor tot el dia engegat, sense llocs d'ombra, sense el caliu de la llar de foc, sense portes que grinyolin, ni escletxes per on xiuli el vent...

El follet, cameta coixa, gateta negra, mà peluda,... i molts altres noms que rep segons la contrada, és un personatge molt estès dins la nostra mitologia i, amb qualsevol d'aquests noms, pot trobar-se a quasi tota la geografia catalana. Tenen la pinta d'un homenet, com de frarot barbut, amb una barretina vermella i una ganyota a la cara entre múrria, desagradable i juganera. Eren estimats per la bona gent, per la quitxalla,... hom els deixava un gerricó de mel, una panera amb fruites, una safateta amb pastissos casolans. Els follets donaven gra a les bèsties, escombraven, feien els llits, però a canvi es dedicaven a molestar a aquella persona que ho havia d'haver fer. No se sabia com guanyar-los ni com perdre'ls: a vegades si tot ho trobaven bé, ho capgiraven tot. A vegades, per treure'ls, s'escampaven pels passadissos de la casa grans de mill, d'escaiola, per tal que, amoïnats per endreçar-los, es cansessin i pleguessin. 

Follets de campanar: Donat que el toc de campanes foragitava els éssers boscans, el follet de campanar intentava impedir que el campaner fes la seva tasca entortolligant les cordes.

Follet familiar o Patufet: És l'esperit benèvol i protector de la llar que cuida els interessos de la família. Va de nit a les cases i controla que tot estigui en ordre, cuida el bestiar i apallissa les mestresses que no han deixat la llar com cal.

Follet del vent. 

A València, en general a tot el País Valencià tenim el Donyet o el Duendo, molt semblants al follet del Principat però el donyet porta faixa i jaqueta i viuen també a les cases. En comptes de barretina porten un mocador nuat amb un picarol a la punta.

A Alacant hi trobem un parent de donyets i follets: el Cerdet, nom que, a vegades és sinònim dels anteriors però que en algun cas apareix com un ésser pelut amb dents.

A les illes Balears tenim l'Homo de sa Colzada, que, com el seu nom indica mesura un colze (mida del canell al colze, de 30-40 cm.), barba blanca, cabells llargs i blancs, vestits virolats de seda, sense gorra. Són un poble que habita sota terra i surten pels pous o de les coves o bé apareixen quan se'ls crida. Són pencaires i fan feines impossibles com els minairons però quan han fet la feina se'ls paga i marxen contents.

També tenim els Nanets, éssers menuts que s'acosten a jugar amb els nens i, a canvi de que els nens guardéssin el secret els donaven monedes d'or. Ara se'n va el nanet, li guardarà el secret?

A Beniquadrellar, Mallorca, hi ha el nan de la Cova de Ses Mosqueres, mena de gnom de mitja colzada d'alt ue apareixia als que passaven per allà enfila dalt una columna cridant Igualment a les illes hi trobem el Negret. Si un mortal es trobava amb un negret i el tocava amb una espelma encesa, el negret es transformava en una pila de monedes. Se'ls situa al barranc de Sa Coma, a Sòller. Du capell de frare i són de color negre o al menys de pell morena, llarga barba i d'uns 30-60 cm. d'alçada. Viuen en coves i la seva feina es guardar un tresor. Tenen el costum de sortir de la cova el dissabte de Pasqua.

A les Pitiüses hi trobem el Barruguet, normalment invisible, ja que és petit com una berruga, que té els seus origens en els lemurs i larvae romans. Pot assolir moltes formes per assolir els seus fins. Malgrat la seva petitesa té més força que uns quants homes junts. Quan se li atribueix una forma es parla d'un nan amb barbeta punxeguda, braços forts i allargassats i una veu ronca i masculina (potser el déu Bes que dóna el nom a l'illa d'Eivissa). Viu en cisternes, sota les teules i en les escletxes de la paret. a la nit va a les cases a fer trapelleries. Molesten més les dones que els homes. No són dolents però poden arribar a ser enormement pesats i, quan s'instal·len en una casa resulta impossible lliurar-se de la seva companyia. S'explica que alguns pagesos han arribat a canviar de casa però a la fi s'han adonat que s'emportaven al barruguet. No hem de descartar que potser algun turista s'hagi emportat un barruguet en el seu equipatge...

També podríem afegir-hi a l'Erulet de la val d'Aran. Segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l'erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l'Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. per protegir-se de l'erulet  es crema eth  Haro per Sant Joan.

Al Ripollés s'anomenen genèricament Joanets als genis del bosc. Si la nit de Sant Joan es recullen dues pedres del camp i es tanquen en un calaix, no obrint-se fins passat una setmana, es convertiran en dos Joanets trapelles.

El Millet o Molet és una mena de follet menut, és el vent rúfol de la tardor. Pot deixar embarassades les dones si reben un dels seus cops de vent i infanten un monstre de moltes cames i braços i caps, anomenat Mola, que immediatament fuig o torna a entrar dins la mare. Junt amb aquest monstre neix un nen raquític i poc vividor. Porta mal averany. per destruir-lo cal llençar-lo dins un forn de coure pa i tancar ben seguit la portella però llavors ja no es pot coure més menjar en aquest forn, com a molt es podia fer servir per coure terrissa.

El Frare. A la Cova del Frare, a Capnegret, prop d'Altea (la Maina Baixa), hi viu un estrany nan amb caputxa de frare. Els mariners expliquen que, en realitat, és l'esperit d'una persona que als dotze anys va prendre els hàbits de franciscà per una promesa que va fer sa mare. El nen, de gran va ser una mala persona i d'aquí el càstig.

Els Minairons, anomenats també manairons, menairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n'hi caben a milers.
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" si es dubta i no se'ls mana una feina o se'ls dóna conversa o se'ls mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l'amo. Per molt dura que sigui la tasca , l'enllesteixen en un obrir i tancar d'ulls. Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.

Els minairons neixen de l'Herba Menaironera , anomenada també herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Solstici d'Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.

Al Pirineu hi ha al menys dues tarteres que son obra del treball descontrolat d'un equip de minairons. La història és, si fa no fa, la mateixa. L'amo del canut envia a algú a buscar-lo amb l'ordre de no obrir-lo. Aquest, vençut per la curiositat l'obre i, al demanar-li els minairons feina no se li acut res més que manar que moguin pedres. Un cop passat l'ensurt els mana tornar al canut, però la feina ja està feta: ha aparegut una nova tartera! Aquestes tarteres estan a Font Pallaresa (Ras de Conques) i a La Guàrdia d'Ares (Tartera dels Minairons, bosc de la Guàrdia) .

Per saber llegendes al voltant dels minairons i d'aquestes tarteres podeu anar a l'article de Pep Coll a Rodamots titulat així: Minairons

Similars als minairons trobem a les Balears els Diables Boiets o Boets. S'aconsegueixen aplegant els grans d'una falguera la nit de Sant Joan i ficant-los en un canut de plata. Demanen ocupació cridant: Feina, feina! Si no n'estan fent fan entremaliadures. A diferència dels éssers pirinencs els dimonis boets de Menorca no deixen mai cap feina acabada. Per que deixin d'emprenyar se'ls hi pot encomanar que rentin la pell d'un xai negre o que resin el parenostre al revés.

A les Pitiüses d'una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària (construït, com no!, pel diable), collida per la nit (endevineu) de Sant Joan o de cap d'Any i ficada dins una ampolla negra apareix... el Fameliar,  nanet espantós de boca horrorosa, braços molt llargs i prims, molt petit però que s'infla en sortint de l'ampolla. Té un caràcter més benevolent que els menairons o els diables boets. Té una força i uns poders descomunals i, en sortint de l'ampolla demana feina o menjar. Fameliars i Barruguets són personatges molt arrelats a Eivissa, on només tenen com a enemics alguns ocells marins i el vent de migjorn que se'ls pot endur pels aires i, ara, potser algun turista o neohippy despistat.

Els Martinets són una mena d'homenets menuts com llavors que, quan passen, semblen una flama. Fan feines sorprenents, com ara canviar de lloc una muntanya o desviar el curs d'un riu, en un obrir i tancar d'ulls. Tenen un geni terrible i per salvar-se dels martinets es pot fer servir la baba de serp. Diuen que es crien  de les llavors d'uns bolets de la Cerdanya anomenats martinets. Com veieu són parents propers dels minairons a l'igual que els anomenats Petits, també a la Cerdanya, de característiques molt difuminades. Tant uns com altres possiblement siguin els mateixos minairons amb noms diferents.

Els Nyitus, o nytus, nyitols o nitus son imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l'orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus.

A Mallorca s'anomenen Nitos i s'esmunyen per la boca d'aquells que es queden adormis al bosc.

Les Falugues són uns éssers femenins semblants als nyitus. Menudes com un gra de sorra, viuen al mar, a les coves que porten el seu nom. Quan volen mortificar algú li fan unes pessigolles que no es poden resistir. Entren pel nas, les orelles o pels ulls, es mengen el cuc de l'orella i el deixen sord per tota la vida

Les Tenes o Tunes són éssers de les mateixes característiques que els Nyitus o les Falugues. Viuen en la cova de Solius a la muntanya del Mont entre l'Empordà i la Garrotxa

El Fumera o Pep Fumera és un geni de Cap d'Any. Té set ulls, quatre al davant i tres al darrera, fitant el passat i el futur. Baixa per la xemeneia i vetlla per la casa i la seva gent, misteriós benefactor alhora causant d'un cert temor, sobretot als nens ja que és ell qui explica als Reis com s'han portat. Emparentat amb el Pare Noel, l'Olentzero basc o el Chalan francès.

Coneguda a la Garrotxa, en especial a la Vall de Bianya tenim la Pesanta, anomenada també Pesadillo o Passarillo, que acostuma a ser descrita com un gat o un gossot negre, pelut i grandiós, més pesat que el plom. És invisible quan li convé i pot passar pel forat del pany, passar per sota les portes i, fins i tot, travessar parets. És posa damunt el pit de les persones quan dormen. oprimint la respiració i provocant malsons agitats i una forta sensació d'ofec. Si hom pot dir "Jesús meu!" o "Mare de Déu!", la bestiota fuig. Tothom pot rebre la seva visita, fins i tot la gent que està de pas. N'hi ha prou amb llençar alguna peça de vestir de color negre cap a la finestra més propera per què marxi de cop

És diu que és neta fins a extrems malaltissos i no entrarà mai en una habitació sense fer neteja: per això es deixa un plat de mill o qualsevol altre cereal sota la finestra, així la Pesanta voldrà recollir el gra, però com que té les mans foradades es passarà tota la nit intentant fer-ho sense aconseguir-ho.

És, ni més ni menys, la personificació dels mals sons, aquells que ens desperten a mitja nit amb aquella sensació d'opressió al pit...

A Eivissa també hi viuen els Crespells, éssers amb el cos ple de berrugues, que grunyen i treuen foc pels ulls. Viuen a la Cova des Crespells, surten de nit i es mengen els nens petits. Serien una mena d'espantacriatures .

El Follet del Vent, Bofarut (dimoni, al Lluçanès),  Bofarull, Joan del Vent al Ripollès o Joanet del Vent, a quasi tot Catalunya és el nom que es dóna a un cert vent a moltes comarques del nordest del principat. Al Ripollès hom creu que dins els remolins d'aquest vent hi ha embolicat un ésser menut, que el governa i el dirigeix. Al Lluçanès hom creu que qui el governa és un diable.

Els Gambutzins són follets que prenen forma d'ocellots negres i no els agrada sortir de dia. Les nits més fosques volen en grups damunt els boscos i ciutats. Sipareu bé l'orella els sentireu respirar de manera molt sorollosa. Cal evitar-los la nit de Sant Joan, doncs són especialment perillosos. Se'ls anomena també gambos i gamusins.

La Cucala és semblant al Gambutzí, però més gros. És semblant a un gran ocellot negre. No se'l veu però se'l pot sentir. Apallissa tothom qui troba i la seva presència porta mal averany. La Nit de Nadal perd tota la seva força.  Se l'anomena també Feram. Propis, tant la Cucala com els gambutzins de la ribera d'Ebre i el camp de Tarragona.

A l'Alguer trobem un ésser anomenat Mangarrao que vindria a ser una mena d'espantacriatures, vagament emparentat amb els follets