Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!
La infantesa la va passar a Montpeller, però encara molt petit va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades. Una de les nits va haver-la de passar sota del pi de les tres branques, al Berguedà), i allà va tenir un somni: que seria rei de tres regnes. La visió d’aquell somni, inspirada i afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver-ne aconseguit la culminació d'aquell somni, és a dir, conquerir les Balears i València per afegir-les a Catalunya.
Quan el rei Jaume era encara va tenir unes diferències amb un altre noi com ell, i aquest li digué: «Bé pots cridar, si no tens pare». Jaume, que no tenia record del seu pare, va anar a veure sa marei li va expilcar el que li havia passat i li demanar que li expliqués què havia estat del seu pare. Maria li digué que els moros l’havien fet presoner i el tenien tancat a la cova de la Gruta de Menorca. Aquesta nova colpí profundament l’esperit del minyó, i mai més, d’aleshores endavant, no el veieren riure ni jugar. Quan algú li preguntava què tenia, responia: “Quan tingui setze anys, ja us ho diré”.
Que el rei fos tan jove havia dividit la noblessa en dos bàndols: uns veien malament la joventud del rei, altres estaven entusiasmants emb el monarca ja que a aquest li bullia el cap pensant sempre en conquestes i grandeses. Un dia que el jove rei visità la ciutat de Tarragona, fou obsequiat amb un gran sopar pel noble tarragoní Joan Martell. Tots els més nobles cavallers de la seva cort l’acompanyaren. Amb el menjar i, sobretot, la beguda, els ànims es van escalfar, i s’armà una forta discussió entre els dos bàndols esmentats, fins al punt que alguns ja tiraven d'espasa quan el rei els digué que, si tantes ganes de guerrejar tenien, millor fessin servir el seu valor lluitant contra enemics i no entre ells, i que, si volien, ell organitzaria la guerra contra els moros de Mallorca, que eren els qui més a prop tenien.
La lluita contra els moros mallorquins va ésser molt dura i difícil, i el rei hagué de demanar ajut a tota la gent del seu regne. En demanarla de la ciutat de Barcelona, va dir que res no podia donar-li en compensació, puix que res no tenia; però que si aconseguia la victòria, li donava en propietat tota l’extensió de mar que anava de les platges barcelonines a les de Mallorca. I com que vencé, donà a la nostra ciutat la propietat i el domini de tota aquesta extensió de mar. Encara avui, en els registres i en fer una escriptura, quan són assenyalats els límits d’una propietat que toca als sorrals de la platja, en lloc de posar com a límit la platja o el mar, es posa Mallorca, puix que és de domini d’aquell propietari tota la porció de mar que va de la seva finca a la platja de l’illa veïna.
El rei necessitava molts diners per a emprendre la campanya de Mallorca i no en tenia pas gaires, per la qual cosa decidí recórrer a diversos amics en demanda de diners. Un dels que més l’afavorí fou un tal Guasch de la Geltrú, que li va deixar una quantitat important. El rei, en agraïment, li permeté d’usar com a distintiu en el seu escut una bossa de diners. Si aneu a Vilanova, encara us ensenyaran, en el barri de l’antiga Geltrú, una caseta on, segons veu de la tradició va allotjar-se el rei Jaume en anar a cercar els diners, i que ostenta damunt de la porta un escut amb la bossa.
Les naus van parar a l’illot de Pantaleu, entre sa Dragonera i Sant Telm. Allí es va preparar l’atac i el desembarcament a l’illa de Mallorca. Allí es va dir la primera missa que es va celebrar a les Balears després de la invasió sarraïna. Fins a mitjans del segle XIX, s’havia conservat un recipient per a aigua, on, segons la tradició, anava a beure el cavall del gran rei, i que era conegut per la pica del cavall del rei En Jaume. Quan tot just havia trepitjat terra el nostre rei, va volar per damunt l'illot una àliga que portava al bec un peix, que va deixar anar als peus del rei. Aquest peix va ser el primer menjar que va prendre a l’arribada a les illes. La feta de l’àliga fou interpretada com un auguri de victòriai, per haver fet el present al rei, l’àliga rep, des d'aleshores, el qualificatiu de reial.
En la campanya de Mallorca va acompanyar el rei el seu confessor i conseller, el dominic Ramon de Penyafort. El reil s’emportà, perquè li fes companyia, una dama aragonesa dita Petronella. Com podem suposar Jaume i Petronella feien alguna cosa més que conversar de literatura per a qel cosa Ramon va haver de renyar el rei. El monarca, però, es sentia més atret per les gràcies de la dama que no pas per les paraules del sant, i seguia fent com abans. Enfadat, Ramon va amenaçar el rei amb abandonar-lo i tornar a Barcelona. El rei, "xulo", li va dir que amb quina barca pensava fer-ho. El sant va llençar al mar el seu mantell, que li féu de nau, va utilitzar el gaiato de màstil, el cordó de vela i la imatge del Sant Crist de timó. Amb dotze hores de feliç navegació es va presentar a Barcelona; va desembarcar on avui hi ha la plaça d'Antoni Lòpez on se’n celebrava el mercat a l’aire lliure. Una variant el fa desembarcar a la platja avui coneguda com platja de Sant Ramon a Tossa de Mar. També es va anomenar així la platja de Barcelona on féu peu a terra el sant.
Com tota la campanya de la conquista de Mallorca, el setge d 'Artà es va caracteritzar per la més terrible i anguniosa fam. Feia molts dies que gairebé no havien pogut menjar res, quan el rei sabé que el duc de Montcada havia rebut directament i particularment provisions de Catalunya. El rei en persona es dirigí cap a la tenda del cavaller i li preguntà si era cert que havia rebut queviures. Montcada entrà dintre de la seva tenda i en tragué un paquet format per set pans, que estengué damunt de la seva capa i digué al rei:
Quan el rei Jaume corria per Mallorca, cavalcava un cavall que feia uns salts meravellosos. Així corria alguns quilòmetres semblant talment que volés, en lloc de saltar. En certa ocasió corria el rei per dalt de Puigmajor i va veure uns moros baix a Inca; al moment féu donar un bot al seu cavall, i anà a parar justament darrera d'on avui s’aixeca el convent de monges. Allí quedà marcada en la penya una patinada que va patir el corser. Trobant-se una altra vegada al puig de Son Cos, del terme de Marratxí, amb un bot anà a parar al lloc conegut pels Coscolls. Les distàncies que separen aquests llocs són molt llargues per a poder ésser fetes amb un bot de cavall. Per tots els llocs indicats, la fantasia popular veu encara damunt de la roca viva els senyals de les potes del brau cavall.
Durant el setge de Palma la fam dels catalans era tan gran que, després de molt cercar, només van poder trobar una trista cabeça d’alls, amb la qual només pogué menjar el rei.
Una variant de l'anterior tradició diu que la cabeça d’alls que per tot aliment va poder-se trobar, la tenia un jueu, el qual, aprofitant-se de l’ocasió, en féu pagar cent lliures. En saber-ho, el rei va exclamar sorprès i furiós alhora: Car all !
L'última resistència sarraïna es localitzà cap al cantó d'Artà, indret molt muntanyós i agrest, on es feien forts i resistien desesperadament. L'abrupte del terreny feia difícil la lluita, i el rei temia endinsar-se per aquells paratges, molt coneguts dels moros. Se li acudí una idea lluminosa: escampà per aquelles muntanyes una gran quantitat d’arnes i abelles, que sortien dels seus ruscos a grans vols i atacaven ferament els moros, que aviat no pogueren resistir la lluita amb aquells minúsculs enemics, que no els deixaven un moment de repòs i es veieren oblgats a abandonar el darrer lloc de l’illa on encara restaven. Varen embarcar en una gran flota de galeres i galiots a la platja dita de Betlem, vora d'Artà
Acabada la conquista de Mallorca, tal com havia donat paraula, el rei tornà cap a Tarragona amb les galeres triomfants i plenes de glòria i de llorers. Així que hagué desembarcat, es desencadenà un terrible temporal que va fer enfonsar dues de les millors galeres de la flota, una d’elles, la Capitana, en què havia fet el viatge el gran Conqueridor. Si el temporal hagués arribat a produir-se unes hores abans, hauria perit en la galera el nostre gran rei. El seu salvament fou vist com a cosa miraculosa, i la platja on va desembarcar i es va enfonsar la galera fou qualificada de platja del Miracle, nom amb què encara és coneguda.
A l'escut de València hi figura un ratpenat. Hi ha tres llegendes que expliquen aquest fet:
Hi ha una tercera variant que explica d’una altra manera la relació de la rata pinyada amb el rei Jaume. Una nit la bestiola va niar en el casc del rei, el qual. en llevar-se l’endemà, quan l’agafà per posar-se’l es trobà amb les petites bèsties. Com que aquest animaló és emblema de la previsió i la vigilància, el rei cregué que la seva presència inesperada dintre de la seva tenda el prevenia d’un perill. Es posà en guàrdia, i descobrí una emboscada que els moros li preparaven, de la qual, en certa manera, el salvà la rata pinyada que simbòlicament el previngué del perill.
Hi hagué un cavaller que va distingir-se extraordinàriament en la lluita contra els moros; tant, que el rei no volgué esperar a obtenir la conquista per a donar-li la part de la ciutat i els terrenys conquistats que li tocaven segons vell costum, sinó que el volgué premiar abans concedint-li uns títols i honors extraordinaris. La concessió omplí el cavaller de joia, fins al punt que no pogué resistir a la temptació d’escriure a la seva muller la nova. Encengué llum i fou tan poc discret que no es previngué perquè els seus enemics no ho veiessin. Els moros, prenent per punt d’orientació aquell llum, varen emprendre un atac contra el campament cristià. Indignat el rei, en saber que hi havia hagut qui havia encès el llum, preguntà qui era, i el féu presentar al seu davant. El cavaller explicà la veritat i el rei li encarregà que abans de trametre la lletra a la seva muller, li posés que quan la rebria ja fóra penjat, puix que havia estat prou indiscret per a encendre llum, els moros n’havien pres orientació i, en càstig el rei havia manat penjar-lo. Així ho escriví el cavaller, i el rei el féu penjar.
Al turonet del Puig que hi ha prop de València (on hi ha l’església de la Mare de Déu del Puig), hi ha un pou, avui eixut, conegut per la pota de cavall del rei Jaume. Segons conta la tradició, en aquell lloc tenia parada la tenda durant el setge. El lloc era, i és avui, molt pobre d’aigua, i el rei difícilment podia satisfer la set. Un dia de forta brega en què ni ell ni el seu cavall no podien beure, aquest donà un fort cop de pota a terra i va obrir un pou del qual brollà una aigua fresca i cristallina, pou ben conegut pels valencians. Encara se’n conserva el brocal, però és del tot eixut.
En el moment més àlgid de la batalla de València va aparéixer un brau cavaller muntant un cavall blanc, cobert per una lluent armadura, damunt de la qual portava una gran creu. Amb una llança com de foc donava llançades a tort i a dret i feia caure els moros a dotzenes. La sort de les armes aviat va decidir-se a favor dels cristians. Quan el triomf va presentar-se segur, l’esforça’t cavaller va desaparèixer. Tothom reconegué en ell Sant Jordi.
Xàtiva estava molt ben fortificada i alguns cavallers catalans dubtaven de l'èxit de l'empresa. Jaume, indignat pel que ell creia covardia dóna un cop a la roca que hi havia prop de la tenda tot dient
Els moros tenien al rei Jaume una por terrible i un profund respecte. Creien que la força de ll'host cristiana estava condensada en ell, menyspreant a tota l’altra gent. Després de la presa de Llutxent (vall d'Albaida), el rei abandonà uns quants dies la campanya per anar cap a València, encomanant l'exèrcit a Berenguer d'Entença. Al saber que el rei no comanava la host els moros van plantar cara, convençuts que els vencerien no havent-hi entre ells els braç de bronze i la mà de ferro del rei Jaume. Els catalans foren sorpresos en el precís moment que el noble cavaller Berenguer d'Entença i cinc capitans més anaven a rebre la comunió a la menuda església de Llutxent. Els sarraïns van entrar al temple abans de prendre ells la sagrada forma. El capità templer que les havia beneit les recollí i, perquè no fossin profanades, se les emportà a corre-cuita cap al proper poblet, ja saragossà, de Daroca i, en descobrir-les, veié que estaven tacades de sang juntament amb els corporals. El sagrat Cos de Crist posat en les formes s’havia ressentit de la represa mora, i havia sagnat de dolor. Formes i corporals es conserven encara en la població de Daroca continguts en una preciosa custòdia manada fer pel rei Jaume, que és una de les millors del món i una de les obres més valuoses artísticament considerada de l’orfebreria catalana.
Jaume repartí la ciutat de València entre els cavallers que la van conquistar, en proporció a l’esforç que van aportar a la lluita. A l'nstal·lar-se els cavallers cristians, no es podien casar per no haver-hi en la ciutat donzelles cristianes casadores. Per suplir aquesta manca, el rei trameté set matrimonis a Catalunya amb l’encàrrec de reclutar cent donzelles que volguessin anar a viure a València, les quals ell dotaria perquè poguessin trobar marit fàcilment. Els va donar dot de manera proporcional a la seva bellesa, això és, a les més boniques de rostre i escaients els va donar un dot més xic que a les que no eren tan afavorides.
El rei Jaume demanà que fossin respectats tots els moros que, vençuda la ciutat, havien quedat dintre, i que fossin embarcats en galeres i conduïts a terres de Moreria, sense que ningú els causés cap dany ni molèstia. Foren reunits en una platja propera a la ciutat, que té la forma de mitja lluna, coneguda popularment per la Lluna, i allí foren carregades moltes naus, que feren rumb a Alger. Però els moros expulsats eren tants, que no hi varen cabre, ni molt menys; alguns milers hagueren de quedar-se en terra esperant el retorn de les galeres per poder-se embarcar.
En certa ocasió el rei Jaume volgué saber que en pensava la gent d'ell i la seva manera de regnar i, disfressat, emprengué un viatge pel seu reialme. Al ser alt i corpulent temia ser reconegut, per això decidí d'anar per les muntanyes parlant amb gent senzilla. Com que sempre anava per llocs quasi deshabitats i no acudia a hostals, es veié amb molta feina per a poder menjar.
En temps del gran rei, era costum dintre les esglésies de no barrejar-se els homes amb les dones; els homes es posaven al costat dret i les dones a l’esquerra. Era costum també que al moment d’elevar el Sagrament, els fidels que es trobaven dintre del temple s’abracessin amb els que tenien més a la vora i es fessin un petó a la galta en senyal de joia i d’humilitat. Un dia que la reina va anar a oir missa, una dona bordellera de les més fastigoses i antipàtiques de la ciutat es va posar a la seva vora per tal de rebre un bes de la reina quan arribés el moment de l’elevació i poder-se després vantar que amb tot i la seva baixa condició, els llavis reials s’havien estampat a les seves galtes. La reina, abstreta en l’oració, no va advertir qui se li posava al costat i, arribat el moment, amb tota dolença, seguint el costum, hagué de besar la cara d’aquella donota. Presa de gran fàstic, en tornar al palau contà al rei el que li havia passat. El rei s’indignà davant l’atreviment de la bordellera i volgué dictar regles perquè el cas no es reproduís. Manà que totes aquestes dones vestissin un vestit especial consistent en toca groga, com els jueus, i vestit talar sense cenyidor, objecte que, aquells temps, estava de gran moda i que constituïa un dels principals ornaments femenins. La roba dels vestits havia d’ésser de colors vius i virolats. Foren obligades, a més, a portar a la part inferior de les faldilles un ample farbalà de to grisenc, que rebia el nom de parranda. Aquesta indumentària obligada de tota dona de món, les distingia de totes les altres, i arreu on fossin podien ésser reconegudes al moment. Dintre del temple, no els fou permès de barrejar-se amb les altres dones, com fins aleshores. Fou habilitat un lloc a l’entrada de les esglésies, prop del cancell i entre els dos rengles d’homes i de dones, exprés per a ésser ocupat per les dones bordelleres.
Una vegada el rei Jaume va anar a Roma per fer-se coronar pel papa. El papa li digué que sí, que amb gran gust ho faria, però que, ja que hi eren haurien de parlar d'uns drets que el papa creia tenir a la Seu de Tarragona. El rei Jaume es va enfuriar en veure que el papa volia abusar d’aquella situació i, prenent-li de les mans amb una revolada la corona, li contestà amb energia: .
Trobant-se un dia el rei amb tota la seva cort a Perpinyà., el seu trobador va sortir a fer una passejada pels afores. Al passar prop d'un forn de ceràmica, va sentir com el terrisser cantava amb veu esquerdada i amb gran desentonament una de les seves cançons més estimades. El poeta es va indignar en veure tan maltractada la seva obra preferida i de fúria va entrar on el pobre terrisser tenia la seva terrissa eixugant-se al sol, i a cops d espasa i a puntades de peu la hi va trencar. Després de la trencadissa, se n'anà tranquil·lament.
Després de la conquesta de Mallorca, el rei i el senescal de Catalunya, o sigui el duc de Montcada, tingueren unes grans diferències, ja que aquest no volia reconèixer en certs punts la reial hegemonia. No havent-hi manera d’entendre’s, el rei va atacar el duc,i assetjar el seu castell. El setge va durar molts mesos de manera inexplicable.
Prop del palau reial de Barcelona vivia un sabater molt alegre i cantador, que es passava tot el dia cantant i treballant amb gran delit, de manera que va arribar a fer-se pesat i molest a les orelles del rei, que va decidir donar-li una quantitat, perquè pogués viure sense treballar es comprés una finca i anés a viure ric i feliç en un lloc ben allunyat del palau on la seva cantúria no pogués ferir les orelles reials.
En una ocasió anava de cacera amb un gran nombre de cavallers i, sense saber com, es va perdre dels que l’acompanyaven trobant-se sol enmig d’un bosc. De sobte se li presentaren una colla de lladres, que es varen pensar que era un cavaller i el varen fer pres. El van portar a una cova amb el propòsit dedemanar-ne un rescat. Digueren que es tragués les joies que portava, majorment un ric i valuós collar d’or, del qual penjava com a miniatura una petita flauteta esmaltada, de gran valor com a joia. El rei digué que no s’oposava a donar-les-hi, però que aquella flauteta era un record de família, que abans de desfer-se’n sentiria un gran goig a poder-la sonar una mica, com acostumava a fer moltes vegades. Els lladregots no varen comprendre l’abast de la demanda i, desitjosos de satisfer el seu hoste amb l'intent de cobrar-se car el seu rescat varen deixar que el rei fes un xic de música. Aquest es posà a tocar una passada que li agradava molt i que prou bé coneixien els seus servents i majordoms per haver-la-hi sentit tocar moltes vegades. Els criats del rei i els seus companys de cacera, que ja feia estona que el cercaven, en oir el so de la música, varen reconèixer al moment qui era el qui tocava, i seguint el rastre del so varen comparèixer a la cova en gran tropell; assabentats del que passava, varen agafar els lladres i alliberar el rei.
Durant un temps, el bisbe de Girona va ser confessor del rei Jaume. A la cort s'havien format bàndols i el bisbe es comptava entre els contraris al rei. En una confessió va fer certes preguntes al rei i aquest, ignorant el parer del prelat, s’hi va descansar. El bisbe va fer mal ús del secret de confessió i va contar als seus amics, enemics del rei, el pla contra seu; aquests, previnguts del que estava a punt de passar-los, varen tallar la retirada al rei i li feren fracassar els plans. El rei comprengué el que havia passat i féu comparèixer a la seva presència el bisbe, que acabà per confessar que l’havia traït revelant el secret de confessió. El rei, per escarment i càstig, li féu tallar la llengua.
Una nit el rei Jaume somnià que la Mare de Déu li parlava, que li retreia la conveniència que els cristians fessin més del que feien per redimir els fidels que, per accions de guerra o presos pels vaixells corsaris en les seves continuades incursions per les nostres costes, queien en mans dels musulmans. Aquests presoners es consumien per les presons de Moreria, on els feien treballar en les feines més dures i pesades, i gairebé no els donaven menjar, per la qual cosa la majoria emmalaltien i morien sense poder retornar a l’escalf de la seva llar. La Mare de Déu prometé al gran rei de baixar un dia a veure’l personalment per veure si hi havia manera d’organitzar la redempció dels captius, i li encarregà que mentrestant anés pensant quina podria ésser la manera eficaç d’assolir-ho.
En certa ocasió el rei Jaume féu una visita al dux de Venècia. Aquest se’n senti molt honorat i volgué demostrar al nostre rei el plaer que sentia de tenir-lo com a hoste i comptar amb la seva amistat, i li ofèn el present del cos d’un sant innocent. El rei tingué gran goig amb l’ofrena, i més encara que el rei, la reina, que acompanyava aquest. Sense saber com la relíquia es va perdre i el servei no sabia com dir-ho. La reina, en arribar en una de les poblacions del trànsit, desitjà veure’l i aleshores hagueren de dir-li que l’havien perdut. El disgust va ser gran: al fet de pèrdua de la relíquia se li afegia el destret que se'ls feia als dux de Venècia.
En certa ocasió, el rei desitjava comprar unes joies, i acompanyat de la seva cort, perquè li donessin parer, va visitar la casa d’un argenter jueu. Al cap d’una estona que hi eren i quan ja havien vist moltes joies, l’argenter li digué que li mancava un valuós anell. Per tornar l'anell i no posar en evidènvia al lladre, que evidentment era un cavaller del seguici el rei manà que es posés enmig de la botiga una grossa olla plena de serradures i tots els presents començant per ell, posarien la mà tancada dintre de la marmita i la'n traurien oberta. L’ordre del rei fou complerta i aparegué l'anell sense que hi hagués deshonor per a ningú.
Anant un dia de camí el rei Jaume, va demanar per beure a la la barraca d'un carboner. Satisfeta la set es va adonar de la gran pobresa d’aquella barraca i del dur treball del pobre carboner, i pensà que, amb tot i la duresa de la seva feina, devia guanyar ben poc. Va preguntar-li quin profit treia del seu treball, i el carboner respongué que no excedia deu sous diaris.
Anant de cacera pel Priorat, el rei es va perdre i quedà sol amb tres o quatre dels seus cavallers. Després de molt caminar sense saber on eren, van fer cap al monestir d'Escala Dei. Varen demanar que els acollissin, i no cal dir que ho varen fer. L'Abat, volent-los regalar i obsequiar no parava de voltar el rei fent-li mil preguntes i afalacs, i sobretot, ponderant-se la saviesa i el talent, cercant poder treure de la reial visita algun profit per al monestir. El rei estava malhumorat per haver-se perdut; es sentia molt cansat i tenia més ganes de menjar i descansar que no pas d'aguantar la pesada conversa de l'Abat. Enutjat per la gran ponderació del seu talent i saviesa, li digué, per treure-se'l del davant:
-Senyor, el món s’acabarà el darrer dia; la volta al món, la donareu just amb vint-i-quatre hores, si podeu penjar-vos de la lluna, i, amb tot això, vós us penseu certament parlar amb el pare Abat d'Escala Dei, i no féu sinó parlar amb el porquer de la comunitat.-
Aquesta tradició està molt estesa, no ja en català sinó en altres llengües llatines, i no cal dir que és atribuïda a molt diversos personatges. Les preguntes varien també. És molt corrent la de voler saber quant val el rei, a la qual respon el llec:- Vint-i-nou diners i mig, resposta que excità la còlera del rei. Es defensa el llec dient que si Jesús en va valer trenta, el monarca no pot valer tant. En altres, es demana la distància de la terra al sol, a la lluna ... I contesta una xifra qualsevol. Replica tot seguit que, si en dubta el rei, que ho vagi a mesurar; i ha d’acceptar-ho. La tercera pregunta és sempre igual.
Quan el rei fou vell, patia d’ofec i es va retirar a viure a Valldemosa. Per tal de fer una ica d'exercici. sortia a passejar per la muntanya del Teix. Un dia que hi pujava, li sortí al pas un homenet i li oferí un vas d’aigua. El rei el begué amb goig i, en agraïment, deslliurà de delmes reials la muntanya i tota la seva rodalia.
Entre Llucmajor i Algaida, cap al paratge de Son Saleta, hi ha un turó anomenat el Puig de les Bruixes, que té la forma d’un rusc, en el qual, segons la veu popular, niaven les bruixes, com també en un catau a mig aire del puig conegut per la Cova Roja.
Els moros estaven enamorats de l’illa de Mallorca, i esperaven que el rei Jaume morís per intentar la reconquesta de l'illa. Un dia va córer el rumor que el rei Jaume havia mort, i es varen armar nombroses galeres rumb cap a Mallorca. Desembarcaren a la punta N'Amer. El rei era tan vell que ja no s’aguantava, però en assabentar-se del desembarcament, va manar que el posessin damunt del seu cavall i, ben lligat (ja que no es veia amb cor de mantenir-s’hi), va disposar que l'aviessin cap a la morisma. El s¡desig del rei va ser acomplert, i el cavall va engegar-se contra els moros, que, en reconèixer el rei, van fugir corre-cuita, van embarcar a tota pressa i tornaren a la moreria. La sola vista del rei els havia causat tanta por que no s’havien atrevit a enfrontar-s'hi
El rei Jaume morí en una crua batalla, feta que tingué lloc un dimarts. La seva pèrdua fou considerada com una dissort tan gran que des d’aleshores sempre més ha estat tingut el dimarts com a dia malastruc.