A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia" (quina perla...). Quan anava a banyar-se (les serps de Vall d'Aro han estat sempre molt netes), deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.

Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarita, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.

Una altra Serpent de Cabellera, diuen que des de molt antic, habita a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Qui l'ha vista -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Com la Brívia -el Drac de Sant Llorenç- la Serpent de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des d'on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, aniuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors.
Als rodals de Sant Llorenç del Munt, les serpents de cabellera han estat vistes, també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura.

En ambdós casos, les persones que les han vistes han reaccionat amb autèntic pànic degut, segons sembla, a l'aspecte terrorífic de l'ofidi, aixecat en vertical sobre la part de la cua i amb la cabellera caient-li a banda i banda del cap.

A Sendes (vall de Castellbo) a casa Enmí li desapareixien les vaques i li tornaven munyides. Seguint un animal es va trobar una enorme serp de cabellera; quan va disparar-li un tret la serp es va convertir en una dona encantadora que el va maleir dient: Enmí, Enmí: la terra llossana se't tornarà fossana. A partir d'aquell moment la desgràcia va caure damunt casa Enmí.

A la bassa del casal, a Benés, hi tenim una altra serpent de cabellera .

Es veu que els serpents de cabellera són més habituals del que em creia doncs m'informa Sílvia Caballeria des d'Osona que a Torelló hi ha la "serp dels Comuns" que figura encara ara a l'imaginari popular de manera molt viva i, molt a prop, a Manlleu hi tenim el serpent de Manlleu.

Dues serps de cabellera, ara al País Valencià:

A Musseros, a l'Horta, fa molt de temps, entre el primer cant del gall i el segon, es va sentir un soroll molt estrany "entre bram de fera i udol del vent", les bèsties es mostraven inquietes. El soroll s'anava acostant al poble fins que va aparèixer una serp que caminava quasi bé dreta i amb una llarga cabellera que va travessar el poble i va desaparèixer dins el mar.

A Olocau (Camp del Túria) un carboner aconseguí domesticar una serp a la que va anomenar Tereseta. Un dia el carboner tingué brega amb un pastor i, en la discussió, va acabar matant-lo. El carboner va anar a la presó. Després de molts anys, gràcies a un indult, el carboner, ja vell, sortí de la presó i el primer que va fer va ser anar al bosc i cridar la Tereseta. Mai ho hagués fet! Una enorme serp "tan gran com el botaló d'un navili" amb una llarga cabellera se li va enroscar al pit matant-lo.

A les runes del castell de Carmany (L'Empordà), hi ha un serpent que guarda un tresor. Només s'hi pot entrar la nit de Sant Joan: és dins una cova tancada a la que s'hi pot entrar estirant una anella que fa lliscar una llosa. Dins la cova es troba una serp que custòdia grans estibes de faves. Quan el serpent obre la boca cal tirar-hi dins la gola una moneda d'or, que desencanta la serp i la converteix en una noia o, segons altres versions, l'amansiria. Totes les faves que surtin de la cova, esdevindran monedes d'or...

Molt a prop a Quermançó, la serp custòdia una cabra d'or. També es pot desencantar la serp llençant-li una moneda d'or a la gola. La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor

La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor. L'objecte desencantador era una carta màgica escrita pel rei i adreçada a la seva filla. El xicot de Ribes un cop davant la serp, va posar la carta a la punta d'una canya i va atansar-la a la cara de la bèstia. Però la por va poder més i, quan estava a punt d'assolir l'èxit, la carta va anar per terra i la serp se'l va cruspir.

A l'Ebre hi havia una serp que tenia el cos més gruixut que un home. Ningú l'havia vist mai, però el seu rastre de plantes mortes o terreny aplanat donaven una idea de la seva mida.

A Mallorca, a Son Cervera, tenim la Serp de Son Lluc. Un camperol trobà un homenet a la roca de Son Lluc. L'homenet li digué que si volia ser ric tornés l'endemà i dos dies més amb una torrada de pa a cada mà, untada amb oli verge. Quan hi anà, aparegué una serp gruixuda com la torre d'un molí que es menjà les torrades. Al segon dia el camperol tremolà i es va desfer l'encanteri.

Tenim una serpent al coll de Collegats, a la cova del Serpent. Un monjo, fart de que el serpent es mengés tots els rucs que transportaven queviures, va carregar-ne un amb pans farcits de ganivets esmolats. Quan la serp es va menjar el ruc se li van estripar les tripes. Al sostre de la cova es pot veure la marca de la seva espinada.

A baix de tot, a la comarca de l'Alcoià, entre Benifallim i Penàguila, al pla dels Dubots hi tenim una altra serp que rep dels atemorits pastors, dues ovelles cada dia. És morta per un noi de Benifallim que, convertit en llop, mata la serp de la que surt una llebre, convertit en llebrer la mata i en surt un tudó que mata convertint-se en falcó. Del tudó en treurà un ou que matarà al gegant que el té presoner esclafant-li al front.

El lluert o llangardaix gegant (a voltes surt esmentat com a drac) vivia a Vallfogona del Ripollès, i va ser mort pel baró de Coll.

Al Pirineu, especialment a l'Alt Urgell i a Andorra és coneix la Mare Ossa, molt gran i molt ferotge. Es considera la mare de tots els óssos.

A l'Empordà existeix un animal fantàstic, el Bou Mascard que baixa de les muntanyes envoltat de flames, braolant i llançant uns "buuuu!" esfereïdors.

També inofensiva és la Cérvola Blanca, que pastura per la Fou, prop del castell de Tous (Anoia). Ningú la pot caçar perquè és una noia encantada.

El burro que s'allarga. Expliquen que a Banyoles, en plena guerra carlina, una voluntaris de la població, després d'apedregar diversos cranis (?) de la font de les Ànimes, troben un burro ben peculiar amb el llom ben allargat. Després de cavalcar-hi una bona estona escolten soroll de tropa que ve de Girona i l'últim dels genets del fantàstic animal, pensant-se que és un atac carlí, pronuncia una exclamació divina que fa desaparèixer el burro de manera misteriosa.

La Donamula o Muladona era una donzella que per irreverent i gens religiosa va ser castigada a tornar-se mula, de manera que, sobretot de nit, vagava per les muntanyes, afegint-se als grups de traginers amb les seves mules. Amb la seva presència les mules s'espantaven i esvalotaven fins al punt que podien caure penya-segat avall i perdre la vida.

D'aspecte podia semblar com les altres mules però era més destralera; la seva crin era de dona i la seva cara tot i no deixar de ser de mula tenia un deix humà.

Els traginers donaven de menjar a les mules uns panellets amb la forma de la donamula tot convençuts així que no s'espantarien encara que aparegués i les bèsties farien com si no hi fos. Tot i així, durant la marxa comptaven els caps que tenien no fos cas que se'ls hi hagués barrejat sense adonar-se'n i ho acabessin pagant car.

La versió mítica clàssica ens diu que és un ésser amb cos de serp, potes de gall, ales espinoses i cua en forma de llança, el basilisc, que neix del baf d'or, és com una mena de serpent llefiscosa, com un llimac, segons uns, o com una salamandra amb quatre potes i la boca allargassada, també hi ha qui el pensa prim i no més llarg d'un pam. Se li atribueix la facultat de matar amb la mirada. Té la funció de guardar tresors, concretament els tresors de les tombes i impedir que ningú les robi.

Un altre exemplar de basilisc el tenim al cementiri que hi ha al costat de l'església romànica de la Santa Creu de Palol , als límits dels termes de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara. Allà sembla que hi va existir (o existeix encara) un basilisc que protegia els tresors de les tombes. S'explica que un veí, atiat per la fam, va voler profanar una de les tombes, i a l'endemà va ser trobat mort pel mossèn agenollat damunt un taüt. malgrat ningú el va veure mai (i els qui el van veure no ho van poder explicar), l'existència del basilisc quedava provada i ningú, mai més, va intentar profanar cap d'aquelles tombes.

Relacionat amb el basilisc o els gambutzins trobem el Tamarro, ésser de característiques indefinides, animal sanguinari d'origen fantàstic.

La Clamor Amarga és avui un cabal d'aigua canalitzada. Tocant a Almacelles hi havia hagut uns aiguamolls que van ser canalitzats als anys cinquanta i en aquest indret, ple de canyes i de vegetació, se sentia els dies de vent un bramul: era la Fera de la Clamor. Una noia va ser deixada als aiguamolls en sacrifici a la fera, ara ha esdevingut una ànima en pena, la Marmota, vestida de blanc, que és mou enmig la boira lliscant en l'aire sense tocar a terra. És inofensiva.

Tenim la Tarasca, bèstia filla de Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serp enorme de sis potes i una immensa cua. N'hi havia hagut una al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, que la van deixar allà els moros per protegir-se la retirada. La va matar el cavaller Dulcet, després d'haver invocat l'ajut de Sant Eudald .

La Magòria és un animal fabulós que viu sota terra. El vesc n'és la cua, que s'entortolliga a la soca dels grans arbres. Per obtenir ventura se li ha de portar menjar diàriament. Si no es saciada  torna en desgràcia la sort concedida, fins a causar la mort.

Cuca de la Mola. A Sòller, al castell del Port hi havia una cuca enorme que devorava als passants Quan no trobava ningú per dinar es menjava la penya del castell. Sant Jordi la matà.

A Sant Llorenç també hi tenim un altre animaló, la Simanya, que habita a la cova del mateix nom, sota el Montcau. És un animal esgarrifós i pelut que té la cova (marrà!) plena d´ossos

El Caro, és una mena d’ocell, mig pardal amb cara d’home barbut que vola de nit, fa de pastor i cerca cabres perdudes i, a mesura que les va trbant crida: “ja en tinc una, ja en tinc dues, ja en tinc tres,...”

El Caro era un pastor que, alacollir un peregrí, que no era altre que Nostre senyor, va prometre oferir-li un cabrit. A l’hora de la vritat, va decidir matar i cuinar el gat. El peregrí, davant del plat va dir: “si eres cabrit pega un belit, si eres gat salta del plat”.

En càstig va ser condemnat a no trobar mai el remat,i, obrint els braços es va convertir en ocell. Ara, quan ja en té aplegada una part, se li escapa i ha de tornar a començar.

L’haqueta de foc (l’euga de foc). S’apareix a la vall de Bihar al sud-oest de la Mariola, passa pels carrers de Beneixama i desapareix tot seguit. No fa mal a ningú,però porta un sentiment de perill molt gran. Després d’un temps va deixar d’apareixer i no va tornar més.

La Quarantamaula. Ésser imprecís i voluble. Tant pot tenir forma de gat, de cargol, dimoni de cames lleugeres o animal meitat gallina meitat home, que viu als canyars vora el riu. També s'anomena Cucamaula, Quicamaula, Corantameula.... Tingui l’aspecte que tingui i es digui com es digui, el poder d’horroritzar fins a fer esmussar els ossos és constant en aquest ésser tant voluble. Es diu que quan una persona la distingeix, sigui quina sigui la seva aparença, i crida “la Quarantamaula!”, la població fuig i es tanca dins de casa i cessa tota activitat.