Déu va fer el món pla, però molt aviat es va cansar de tanta monotonia i hi va voler posar muntanyes. Es va carregar amb un sac de rocs i els anava deixant a terra. Un cop a terra creixien fins a tornar-se muntanyes. Un cop va arribar al lloc on ara hi ha el Pirineu... el sac se li va rebentar!

També es diu que uns pastors van negar caritat a un captaire que no era altre que Nostre Senyor. Van ser maleïts i els prats es van convertir en geleres , els remats en tarteres i els pastors i gossos en tossals i roques. Es diu que això va passar a la Maladeta (d'aquí el nom) però els seus efectes es van escampar de l'Essera fins al Segre.

Aneto és un gegant de neu que va ensenyar als pastors a fer formatge. Ara està convertit en muntanya perquè no va voler ajudar Jesús, quan aquest, cansat i afamat, li va demanar hospitalitat. La seva penitència és, les nits de tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc diu que les nits de molt vent se senten els clams d'Aneto que es lamenta del que va fer. Diuen que els pobles d'Aneto i Aineto a l'Alta Ribagorça i Ainet de Besaran i Ainet de Cardós, al Pallars Sobirà recorden al gegant de neu

Els Encantats són dos caçadors gegants que van quedar convertits en pedra perquè van sortir a caçar en Dijous Sant.

Al Ripollès i la Cerdanya es parla d'un home de les neus. S'explica que un hivern que va nevar set dies seguits, un matrimoni molt vell sense fills va haver de pujar a la teulada per treure'n la neu. Fent-la caure es va formar una muntanya davant la porta i la vella es va entretenir a fer un ninot que va vestir de nena. El ninot de neu va cobrar vida davant la felicitat del matrimoni que veien en ella la filla que no havien pogut tenir. L'alegria va durar poc ja que amb el desgel la nena es va fondre.
L'any següent van fer el mateix però ara van fer un noi... això ho van anar fent molts anys, però un any es van decidir a fer un gegant que, amb la seva força, pogués fer la feina de tot l'any en pocs dies. Tan bon punt va ser viu, el gegant es va treure els vestits perquè l'apretaven, es va cruspir tots els queviures dels vells i se'n va anar a les muntanyes allà on hi ha neu tot l'any. Viu sol i surt i corre per tots els indrets nevats tant bon punt cauen els primers flocs de neu.  

També existeixen els genis dels rius, sobretot a les comarques de Girona. Tenim personificats com a genis d'aigua que han anat degenerant fins a esdevenir espantacriatures els rius Fluvià, Ter, Onyar, Terri, Galligans, Rigumbert, Garrumbert

La Muga, també és un dels genis-riu, convertit en espantacriatures. A més és un lloc encantat: es diu que cada set anys es deborda per un lloc o altre per venjar-se, inundant-ho tot, d'aquells que no l'han tractat amb respecte

També a les comarques pirinenques hi ha la creença en un ésser gegantí anomenat Nonell de la Neu, no confondre amb l'anterior. Aquest gegant estaria emparentat amb el Baxajaunak basc i es tracta d'un ésser pacífic que, quan s'acosta als remats, les esquelles dels animals sonen a l'hora. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les doncs el Nonell de la Neu els protegeix de qualsevol perill.

A la Garrotxa, concretament a Beuda i Tortellà, conten que les nevades són provocades per un personatge anomenat Andreu o Pare de la Neu. Al final de l'hivern fa la seva festa i organitza uns grans banquets als quals convida altres éssers celestials. Uns mesos abans, veritables legions de servidors plomes gran quantitats d'oques, que són el principal component del tiberi. Aquestes plomes cauen a terra i així és com queda tot nevat. És diu Andreu perquè al voltant de Sant Andreu es comencen a produir les primeres nevades.

El Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos. la seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia. Donava paraula de casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, això ho va fer fins a set vegades. Al final es va trobar amb una noia bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella s'ho havia de guanyar i es casaria amb ell si era capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan feia molta estona que corrien sobre la neu, la noia li va cantar.

Imatge enviada per Oriol Lloret i Torras i pintada i acabada per Harald

En matares una, en matares dues, en matares tres, en matares quatre, en matares cinc, en matares sis, en matares set i l'octava no la mataràs, que per ella moriràs.

Nonell veient que se l'havia jugada, en un rampell de bogeria es maleí ell mateix. es va tornar un gossot gran i blanc per poder córrer més i encalçar la noia. El Gos Nonell apareix amb la primera nevada perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a l'altre.

Els simiots, mig bèsties mig persones, banyuts i amb dents com ganivets, llargues urpes i cua, i tan peluts que només se'ls veia ulls i les dents. El seu rei és set vegades més pelut que tots i va guarnit amb brins d'herba. Vivien dalt dels arbres prop del castell de Rocabertí a La Jonquera, Alt Empordà. De nit entren a les cases xemeneia avall i espanten a la gent. Són dolents: congrien tempestes, dispersen els ramats i escampen la pesta. Ronden el Forat del Vent i provoquen furioses ventades. Diuen que un dia fred, un viatger va arribar al castell i hi fou ben rebut. Com que tenia els dits balbs se'ls va bufar per escalfar-los. Els simiots van aprendre, doncs no ho sabien, que amb el buf hom produïa escalf, per agrair-li el rei dels simiots va manar que li oferissin un brou ben calent. El viatger, per refredar-lo, va bufar. Van creure que el viatger era un gran bruixot, doncs si no, no s'explicaven com amb el mateix gest escalfés i refredés alhora i van fer-lo fora del castell. Aquests éssers repugnants encarnen l'ànima obscura del bosc

Com a divinitats boscanes tenim la Molsosa, geni del bosc que és una espècie de bèstia de quatre potes amb el cos cobert de molsa. Fa mal als qui no respecten els arbres. Té por dels cops de pedra i, sobretot, del foc. Per això els carboners, per vigilar les seves barraques, hi ballaven al voltant amb branques enceses i picaven una paella amb una destral per espantar-la.

L'Home d'Escorça, com la Molsosa és un geni del bosc, cobert d'escorça de surera. Protegeix els boscos

Un altre geni protector dels conreus, darrerament vingut a menys i reconvertit pel catolicisme en un espantacriatures és el Paredinot o Pardinot, ésser alt i negre, cobert per una mata de pèl embullada i amb una gepa al davant i una altra al darrere, motiu pel qual camina de manera estranya. Té una gran boca, nas llarg i corb i grans ullals. Quan mastega i empassa, fa un soroll desagradable. Viu a les coves subterrànies de la comarca del Ripollès.

A Fumanya, al Berguedà, existeix una donota que dóna nom a la cova de la Ginebreda. El seu cos no és de carn i ossos, sinó de fusta i molsa, com els arbres. Els braços semblen branques. Té un geni terrible, s'irrita fàcilment i descarrega el seu furor pegant amb les seves mans de fusta, plenes de punxes i arestes. Els seus cops produeixen una coïssor que dura set setmanes.

El Carmençó és un geni que ronda pels prats de muntanya, negre com el sutge i llanut de cap a peus. Temut pels vells pastors empordanesos. quan pujaven de terra baixa llençaven set pedrades amb el mandró per fer-lo fora de la cabana, lloc on s'instal·la quan baixen els ramats. Veure el Carmançó porta desgràcia, però, tanmateix, és ell qui vetlla per les cabanes i evita que s'esfondrin a l'hivern.

El Pare Llop és, aparentment un home com qualsevol altre però hi ha alguns aspectes que el fan diferent: té una expressió ferotge a la cara, una gran melena. Es diu que habita al més pregon dels boscos i en les nits més fredes, a vegades baixa fins les masies cercant refugi. Quan els pagesos li neguen hospitalitat, ferotge i ressentit, llença una manada de llops contre els ramats de la casa. Aquesta creença s'extén a banda i banda dels Pirineus. La Nit de Sant Joan i durant nou dies seguits, els pastors, abans de l'alba, resaven el "Parenostre del llop" dedicat al Pare Llop. Aquesta oració deia: Cans i llops les dents serrades; lladres i traidors les mans lligades Déu nos guard de cuca i fam i de tota cosa que fa mal.Déu nos guard de cuca i serpent i de tota mala gent

La Mare de les Guilles és la versió femenina del Pare Llop. Dones que tenen el poder de menar i dominar les guilles. A la Terra Alta hi ha les ties raboses mena de bruixes captaires que menaven guineus.

A la pàgina de les bruixes es parla dels menadors, mena de curanderos o conjuradors que poden menar diferents tipus d'animals, per bé o per mal. Un cas concret son els Menadors de Llops del Canigó. A la mitjanit de Sant Joan es ficaven e l'Estany negre i el travessaven nedant. A l'altra riba s'havien convertit en llops i s'unien a la llopada. Al cap de set anys tornaven a entrar a l'aigua i tornaven a recuperar la seva humanitat però amb el coneixement del tarannà dels llops

El llop de Móra és un cas d'home llop: l'ànima del cruel senyor del castell de Móra, a la ribera d'Ebre, al morir s'encarnà en llop que campa per tot arreu i d'un salt pot travessar l'Ebre.

Al Pirineu lleidatà hi habita el Gatillop o Llop Cerver, mena de gat monstruós que combina l'astúcia del gat i la brutalitat del llop. És la fera més malvada que existeix, de la que es diu també que és el rei de tots els llops i que els fa anar com vol. No menja carn: degolla un cap de bestiar només per xuclar-li la sang. Es demanava a Santa Agnès que guardés del "mossec del llop cerver". Poden ser engendrats pels Genis del Fred durant el mes de maig També podriem afegir-hi a l'Erulet de la val d'Aran. segons la tradició popular, en el moment de la creació del món l'erulet no va voler escollir entre el bé i el mal i, per tant no va ser volgut ni al cel ni al infern. Va anar quedant relegat a l'Haut Aran, entre Bossost i Lés. És un esperit malèfic sense especificar el seu aspecte. per protegir-se de l'erulet  es crema eth  Haro per Sant Joan. El Cabraboc és un ésser estrany, meitat persona, meitat cabra i boc, que empaita a tothom que troba pel bosc: als homes els va darrere com una cabra, a les dones, desenfrenadament, com un boc. Si atrapa la presa, l'estimba La Mala Bèstia és un animal ferotge que ronda entre l'Empordà i el Rosselló, sobretot per la Nit de Sant Joan. No té forma definida, s'estira i s'arronsa prenent formes i proporcions absolutament variables.

A Eivissa trobem els Crespells, éssers amb el cos ple de berrugues, que grunyen i treuen foc pels ulls. Aquests petits monstres viuen dins la Cova des Crespells, apareixen durant la nit i es mengen els nens petits. Serien una barreja de éssers del bosc i espantacriatures