Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor que vols, la necessitat de saber qui som, d'on venim i la necessitat de mantenir i fomentar un orgull nacional. Així apareixen els ascendents mítics, els fundadors de nissagues i nacions, que seran inventats totalment o basats en personatges reals elevats a la categoria de mítics... Algunes vegades aquestes llegendes es fonamenten en personatges que han existit, personatges històrics, que han sofert un procés de mitificació que transformen aquests personatges en arquetipus d'herois. Un d'aquest personatges és Jaume I que ha estat reinventat totalment per la tradició oral, fins al punt que a la Via Làctia se la ha anomenat Camí del Rei Jaume
Altres llegendes es basen en personatges mítics manllevats de la mitologia clàssica, com Hèrcules o Gerió, que entrarien de ple en la categoria de gegants fundacionals.
Per acabar tenim les llegendes que expliquen fets reculats però que no es basen en cap personatge hstòric ni gegant mític.
Per acabar citar la figura del Comte Arnau que, malgrat ser un personatge suposadament històric el seu lloc estaria dins l'apartat d'ànimes en pena |
|
|
| |
ELS GEGANTS FUNDADORS |
| |
PIRENE I HÈRCULES |
|
Diu la llegenda que quan Hèrcules anava pel món el foc va fer-se amo dels boscos del s Pirineus (pyr, en grec, vol dir foc). El foc es va fer tan intens que va arribar a fondre les roques. els pobles quedaven sepultats sota els rius de magma. enmig la catàstrofe va arribar el semidéu i va sentir uns gemecs, va estendre els braços al bell mig de les flames a i allà va trobar la princesa Pirene, filla del rei Túbal que, abans de morir, va tenir esma d'explicar-li la seva història:
- El meu pare, Túbal, era el rei d'Ibèria quan el país va ser envaït per Gerió, el monstre de tres caps, que va acabar derrotant-lo i prenent-li el tron. Jo, esfereïda, vaig fugir a aquests boscos. Gerió, temorós que un dia sortís a reclamar la meva herència, va calar foc a les muntanyes i va retirar-se a Gades.
Dit això, Pirene va morir als braços del grec, donant-li les seves terres. Hèrcules va deixar Pirene al terra i va començar a cobrir el seu cos amb grans pedres fins a formar una gran muralla de roques que anava del mar Cantàbric fins al Mediterrani, on va llençar les pedres que li van sobrar, formant el cap de Creus. |
| GERIÓ, FUNDADOR DE GIRONA |
| Ja que hem esmentat a Gerió, el monstre de tres caps, fill de Crisaor i Col·lírroe, rei d'Hespèria, hauriem de saber que aquest manso, abans de derrotar Túbal, en el seu afany expansionista cap al nord d'Ibèria, va fundar la ciutat de Geriona (mira tu, ja tenim l'origen de Girona!). Tot això va passar, però, abans de que Hèrcules li robés el seu gran remat de bous matant al bover i al seu gos de dos caps, Ortre, abans de matar al propi Gerió amb tres cops de maça (un per cada cap) i abans de intentar salvar Pirene i "construir" els Pirineus... |
| TOMBATOSSALS, MÍTIC FUNDADOR DE CASTELLÓ |
| De fet Tombatossals només va ajudar a que el Rei Barbut fundés la ciutat de Castelló de la Plana. Però aquest personatge i tota la seva colla els tenim a l'apartat dels gegants |
| JOAN DE L'ÓS |
És una de les rondalles populars amb més elements mítics, estesa per tot Catalunya, sobretot pels Pirineus. Joan és fill d'un ós i d'una noia raptada per aquest. L'Ós rapta la dóna i la reclou en una cova amb l'entrada protegida per una gran roca. Al fer-se gran en Joan pot apartar la pedra i se'n, torna al poblat amb la seva mare. Allà demana al batlle una vara de noranta quintars (alça!) i ell i vara surt al camí on trobarà un home que arranca pins amb les ungles (Arrancapins), un que s'obre pas empenyent les muntanyes amb l'espatlla (Regiramuntanyes) i un que fa córrer i ballar els núvols (Bufim-bufaina). Tots quatre van a casa del Dimoni.i en prenen possessió i, mentre un cuina i els altres treballen l'hort, es sent de la xemeneia "Ai, que caic!" i cauen cames, cap, tronc... fins que es forma un dimoni que seu, encén la pipa, escup dins l'olla i apallissa el cuiner (quina cosa més agradable, senyor!). Això ho repeteix fins que li toca a Joan de l'Ós que apallissa al dimoni mal educat amb la vara i el llença a un pou. Havent sopat, volen baixar al pou i només o aconsegueix (endevineu...) en Joan de l'Ós i troba tres noies que el dimoni té encantades, les hi reclama, lluiten i perd en Banyeta, li talla l'orella i el dimoni queda al servei d'en Joan. Els "companys" intenten trair-lo però en Joan els estossina tots tres. Els acompanyants s'anomenen al Rosselló: Passa-rius i Tombapenyes; a l'Alt Aragó, Batemontes i Arrancopinos; a Mallorca són en Joanet de l'Onso, Arrabassapins, Escardapenyes i Apunterapareis i no és el dimoni sinó el "jai" i al fons del pou hi ha la serp de foc o el bou de foc. A Occitània troba en Roda-de-Molí i en Porta-Canó i se'ls apareix un vellet mentre cacen.
Aquesta llegenda que es pot emparentar amb les figures dels peluts: San Joan Pelut de Pollença, Nicolau el Vellòs d'Alemanya, Guifré el Pilòs i, fins i tot amb Hèrcules o el gegant Rotllà o la tribu pirinenca dels Beribracis (els fills de l'ós), celtes de l'Europa central que van introduir la cultura del ferro. |
|
|
| |
LLEGENDES SENSE FONAMENT HISTÒRIC |
| |
LORALEA |
| |
Fa molt de temps, allà on avui s'alça la ciutat de València només hi havia una gran extensió de sorra banyada pel mar. Darrera les dunes d'aquesta platja immensa s'estenia l'alzinar salvatge. En aquesta boscúria, en part domada, els primitius habitants, els íbers, hi duien una existència sedentària.
Un bon dia una tempesta va fer naufragar un vaixell en aquella platja. Els supervivents, fent-se entendre com van poder, van rebre permís per instal·lar-se a la sorra. Amb el temps es va iniciar un intercanvi entre els habitants de la terra i els mariners, basant en una llei no escrita que limitava el territori dels dos pobles: la frontera estava allà on acabava la sorra.
Dos fets van succeir més o menys alhora: els pescadors van demanar als terrasans poder construir un temple terra endins on poder realitzar el casament d'una donzella amb el mar (una mena de sacrifici ritual).
L'altre fet va ser que la gent de mar van trobar un nadó abandonat que va ser adoptat. Una família que encara no tenia fills el va adoptar i li va posar de nom Núgol. La mare va tenir després dos fills, un nen, Isarra, i una nena Loralea.
Quan, amb el temps, va esdevenir uns formosa donzella, Loralea va ser la donzella elegida per ser entregada al mar. Isarra, pescador expert, va ordir un pla per que el mar tornés la núvia a la platja. Si es donava aquest cas, la donzella havia de quedar reclosa per sempre dins el temple. Així va passar: Loralea va salvar la vida però va quedar confinada al temple.
Isarra va calar foc al temple i tots tres van fugir terra endins seguint un riu. Allà Núgol i Loralei van ser els pares d'un nou poble: el primer poble celtíber del País Valencià. |
|
|
| |
MANDRONI, el gegant de Betlan |
| |
Deixem que Pep Coll (http://xtec.es/~evicioso/vallaran/betlan.htm) ens expliqui la històtia: |
Sota el poblet de Betlan, visitem la cova on vivia el gegant més famós de l'Aran i que ell mateix s'havia obert a cops de maça i de barrina. Es deia Mandroni i comandava les antigues tribus de la vall, en la lluita contra els exèrcits de Roma. Els romans, però, vist que no podien enfrontar-se cara a cara amb l'indígena, van segrestar la seua filla. Enfurismat Mandroni per aquesta provocació, envestí el campament on la tenien presonera i, després de fer una carnisseria de romans, alliberà la nineta dels seus ulls. Com que en el fons del cor era un bon jan, va perdonar la vida als enemics però tallà l'orella a cada supervivent. Al capitost, les hi escapçà totes dues. Després féu enviar per un missatger les orelles a Roma, per tal de mostrar al mateix emperador al peu que calçava.
El llegendari heroi s'ha relacionat amb un esquelet gegant aparegut a mitjan segle passat, quan es feien unes obres al costat de l'església de Garós. Segons la crònica de mossèn Jaquet, l'esquelet tenia tres metres d'alçada i un clau enfonsat al mig del crani. |
|
|
|
LLEGENDES BASADES EN PERSONATGES HISTÒRICS |
| |
INDIBIL I MANDONI |
Dos cabdills íbers, de la tribu dels ilergets. Personatges reals mitificats com a herois nacionals per haver resistit als romans invasors fins a la mort. Segons la tradició eren germans i experts en l'ús de la fona. Indibil va morir en combat mentre que Mandoni va ser clavat en creu i decapitat |
| OTGER CATALÓ I ELS SET BARONS DE LA FAMA |
Quan els moros van envair Catalunya, els homes de la nostra terra van ser ajudats per homes de més enllà dels Pirineus. Els moros van guanyar la batalla però a costa d'una gran desfeta als dos bàndols que va impedir que ocupessin els Pirineus. Un d'aquells valents que ens va venir a ajudar era Otger Cataló, senyor d'un castell a la Gascunya. Després de la lluita, ferit i cansat, es va amagar a Mogrony, amb l'única companyia d'un gos. En aquell indret, que era la frontera de terres de moros, Otger va passar molt de temps guarint-se, menjant fruits del bosc i llet de les cérvoles i cabres que pasturaven lliures per aquells verals.
Quan es va veure les orelles, va decidir aplegar tots el supervivents de la lluita i formar un exèrcit per fer retrocedir l'invasor. El van seguir nou senyors acompanyats dels seus vassalls: els senyors d'Anglesola, d'Alemany, de Cervelló, de Cervera, d'Erill, de Mataplana, de Montcada, de Pinós i de Ribelles. Tots ells comandats per Otger, es van encomanar a la Mare de Déu de Mogrony i es van llençar a la lluita, cadascú per un camí diferent. Tots van assolir el seu objectiu, però Otger va caure a mans dels moros de Roses.
En el seu honor, els barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels sarraïns i van adoptar per escut de la nació, l'escut d'Otger: l'emblema del noble gos que havia ajudat l'heroi. Aquest escut va ser el nostre fins que Guifré va canviar-lo, però això és una altra història... |
|
| EL COMTE ARNAU |
El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.
La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït...
també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."
El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:
Correràs, correràs, i mai t'aturaràs... |
| Del comte Arnau en tenim una llegenda que el relaciona amb uns gossos vampírics. La tenim a "L'altre món". |
|
|
| |
LLEGENDES DELS MONARQUES CATALANS |
| |
GUIFRÉ EL PILÒS ( L'ESCUT DE CATALUNYA ) |
| Es va esdevenir que en una guerra que van lliurar els normands contra els francs, el rei franc, Carles, anomenat el Calb, va demanar ajuda als catalans. El comte de Barcelona va acudir immediatament en ajut del seu aliat. La presència catalana va ser decisiva: l'exèrcit franc que ja es veia perdut, va recuperar els ànims i al costat dels catalans van foragitar l'invasor normand. Durant la lluita, però va resultar ferit Guifré, anomenat el pilós, comte de Barcelona, i va ser traslladat a la tenda del rei franc. Carles, just la batalla era finida, va anar a visitar el seu aliat i nebot Guifré. Demanant-li Carles que volia en recompensa pel seu ajut, Guifré va demanar que vetllés pel seu poble i li donés una senyera. Carles va sucar els dits en la sang de les ferides del comte i els va fer lliscar sobre la superfície daurada de l'escut del Pilós. Vet aquí que els catalans teníem un escut guanyat heroicament pel primer comte - rei de Barcelona. |
 |
| BORRELL II |
| Els moros van envair Catalunya conquerint part del pla de Barcelona i el baix Vallès. Els cristians es van reunir al castell de Guanta per tal de reorganitzar-se. El comte Borrell tenia com a esclaus un pare i una filla moross, que amb fent senyals amb llums indicaven els moviments de les tropes cristianes. |
| Al Pla de Matabous, entre Montcada i Cerdanyola, els sarraïns va delmar les tropes catalanes. Borrell aconseguí fugir a Guanta,on s'amagà en la que es coneix com a Cova de Comte, però fou descobert i decapitat, i el seu cap llançat dins l'assetjada ciutat de Barcelona. |
| Una altra versió conta que el comte va poder escapar i, des de Guanta, es reorganitzà l'exèrcit, que, ajudats per un misteriòs cavaller que muntava un cavall blanc i duia una armadura de plata amb una creu vermella (home! Sant Jordi!), van reconquerir Barcelna. |
| |
| BERENGUER RAMON I, El Corbat |
| El seu pare, Ramon Borrell, l'havia fet jurar en el su llit de mort que acompliria el seu somni: expulsar els moros de Catalunya. Berenguer Ramon, amant del descans i de passar-s'ho bé, aviat oblidà la promesa feta al seu pare. Els moros, envalentonats per la desídia del comte van voler atacar Ripoll, més que res, per desmoralitzar els cristians. |
| Els cossos dels comtes enterrats a Ripoll van sortir dels seus sepulcres i es van aparéixer al comte acusant-lo de no haver sabut conservar la pàtria neta de saraïns tal i com li havien deixat en herència.Berenguer Ramon, aclaparat, va armar un gran exèrcit i va sortir a combatre els moros que ni tan sols van arribar a Ripoll. |
| |
| RAMON BERENGUER II "Cap d'Estopa" i BERENGUER RAMON II "El Fatricida" |
| Eren germans i governaven alhora: mig any l'un, mig any l'altre. El que governava vivia al Palau Comtal i el que no ho feia al Castell del Port, a Montjuïc. Un any, per celebrar el traspàs del govern, decidiren celebrar-ho amb una cacera. Cap d'Estopa tingué un somni terrible: va sommiar que la seva capa d'ermini estava tacada de sang. |
| Durant la cacera, prop d'Hostalric, Ramon Berenguer va ser assassinat amb un punyal, i va quedar tacada de sang la capa i l'ala del seu falcó. Durant l'enterrament, a Girona, l'animal no va parar de voleiar el damunt del germà del difunt i el cabiscol (responsable dels cants) de la catedral, impulsat per una força extranya, va cridar Caïm, què has fet del teu germà Abel?. |
| Durant el judici, el jutge, Folc de Cardona, va fer veure que, a la cacera només hi havia dos unyals: els dels comtes i el de Berenguer Ramon no havia aparegut. En aquests moments aparegué el falcó de Cap d'Estopa, arrabassà la corona del cap del Fatricida i la llençà al terra. |
| Folc de Cardona reptà al judici de Déu al comte, el guanyà i el feu confessar l'homicidi. L'assassí va renunciar a favor del seu nebot i marxà a les croades on lluità com un simple cavaller. La figura del fidel falcó va ser gravada a la porta de la catedral de Girona. |
| |
| RAMON BERENGUER II, El Gran |
| Alliberament de l'emperadriu d'Alemanya.-Matilde d'Alemanya, acusada d'infidel per uns cortesans, va decidir sotmetre el delicte al Judici de Déu, i es fixà el termini d'una any i en dia. Tement la fúria de l'emperador cap cavaller va voler ajudar-la. El seu joglar, compadit de la seva dissort, va sortir a córrer món, cantant la trista cançó de la seva senyora. A l'arribar a Barcelona, el comte Ramon Berenguer se'n compadí i, l'endemà, sortí cap a Alemanya amb el joglar i un altre cavaller (doncs ers dos els qui havien acusat Matilde). Tot i córrer molt van arribar la vigília del termini. |
| A Matilde no la podia visitar ningú, llevat del seu confessor, però el comte va voler parlar amb ella i, ajudat pel frare i disfressat com a tal, va parlar amb ella. |
| La valentia dls dos acusadors tenia tanta fama que l'acompanyant del comte va fugir sense dir-li res, així que, arribat el moment de trencar llances el comte es va haver d'enfrontar a tots dos acusadors. A l'atacar al primer acusador, el va fer caure del cavall i al anar-lo a embestir aquest demanà treva i confessà la falsetat, mentre l'altre fugia cames ajudeu-me. |
| Els emperadors van visitar el comte a Barcelona i la taula parada amb tanta magnificiència que els van oferir va donar lloc a la coneguda sentència: Taula de Barcelona, és taula bona. |
| La infidelitat.- Casat amb Dolça de Provença, aquesta va venir a Barcelona acompanyada de cavallers provençals per tal de que no s'enyorés. El comte li concedí terres prop de Barcelona (Sant Martí de Provençals). Dolça estava cada cop més a la casa de camp de Sant Martí que no a Palau. El comte aviat descobrí les visites d'un gentil trobador, i manà que aquest fos detingut amb discrecció, el va fer matar i li va treure el cor, que va guisar i va servir a la seva dona. Un cop menjada la delicatesse el comte li digué de que es tractava. Dolça va jurar no menjar mai res més i morí de gana. |
| Aquesta és una llegenda estesa a diversos països |
| |
BERENGUER III, El Sant
|
| La conquesta de Mallorca.- Berenguer intentà conquerir Mallorca i va prometre als genovesos la meitat de la terra conquerida. Al perdre la campanya, els genovesos van acusar el comte d'haver-los enganyat. Per pagar-los donà la meitat de l'escut de Barcelona. Per això, l'escut de la ciutat té dos quarters amb dues barres, no amb quatre com se solia representar. |
| La conquesta d'Almeria.- Berenguer va ajudar a Alfons VII de Lleó a conquerir Almeria, juntament amb genovesos i pisans, el rei de Navarra, Garcia Ramírez, i altres nobles. Com a trofeu de guerra va portar les portes principals de la ciutat i les va posar al portal de Santa Eulàlia. Les portes eren una meravella i tot el poble quedava bocabadat. Des d'aleshores i per aquest motiu, aquell portal fou anomenat de la Boqueria. |
| Els catalans, comanats per Galceran de Pinós van seguir els moros camí de Granada. En una emboscada van ser fets presoners, Galceran i el senyor de Su, el cavaller de Sant Cerní. Pel seu rescat els sarraïns demanaven cent cavalls blancs, cent vaques prenyades, cent brocats d'or fi i cent donzelles cristianes. La part material hauria estat fàcilment reunida però les donzelles eren una altra cosa. A la fi , a la baronia de Pinós, les famílies decidiren entregar una filla per salvar al seu senyor, però no va caldre fer l'intercanvi ja que Galceran s'havia encomanat a Sant Esteve i aquest els havia tret de la presó mora i transportat mentre dormien a la platja de Salou |
| La conquesta de Tortosa.- L'única plaça forta que quedava en poder dels moros era Tortosa, on s'havien fet forts a la Suda. Tortosins i tortosines vestides de soldats ajudaven als cristians, es bastirentorres d'assalts, però no hi havia manera finas que un vbon dia va aparèixer un cavaller amb armadura negra muntant un corser igualment negre, seguit per una dama igualment tapada. La força del seu braç aviat va fer estralls al camp moro i, ajudat per les tropes catalanes , aviat conquriren la Suda. |
| Quan es van presentar davant el comte, aquest va descobrir que eren Ponç de Cervelló i la germana del comte, Mahalta. mahalta havia estat raptada per Ponç ja que Berenguer s'oposava al seu casament. El comte va perdonar la desobediència i els va agraïr l'ajut. |
| La Mare de Déu per agrair que les dones haguésin lluitat per alliberar la ciutat al costat dels homes, d'sfressades de soldats, els va entregar una cinta que les ajuda en l'acte de sonar a llum. D'aquí l'advocació de la Mare de Déu de la Cinta. |
| Fundació del monestir de Poblet.- Poblet era un emità que vivia en una ermita al lloc on avui s'alça el monestir. Aquest ermità havia estat fet presoner tres cops pel rei moro de Siurana i tres vegades havia sortit de la presó de manera miraculosa, fins al punt que el rei moro el deixà lliure i li donà certa franquícia perquè es dediqués a les seves oracions. Aquesta concessió arribà a orelles del rei de Lleida que no es cregué el miracle i el va empresonar, escapant-se Pobles miraculosament. El fet de tenir una ermita en mig de territori sarraí va fer que Poblet i Berenguer es possessin d'acord secretament i s'organitzés una forta campanya contra els moros. Agraít Berenguer a l'ermità Poblet, va convertir l'ermita en un monestir reial, fent venir tretze monjos del Císter que, sota les ordres de Poblet, convertit en abat van constituir la primera comunitat. |
| |
| JAUME I, El Conqueridor |
| Jaume I és l'heroi fundador per excel·lència de la mitologia catalana. Es mereix, doncs, un capítol a part. Cliqueu aquí. |
| |
| PERE III, El Gran |
| En les lluites contra Felip l'Ardit de França, aliat del Papa, Pere es va veure abandonat de l'església i el paisanatge, amenaçats d'excomunió pel sant pare. A Pontós, al l'Empordà, Pere es va trobar sol davant el francès, excepció feta dels defensors de la torre de guaita anomenada l'Àngel, que va fer el senya convingut i va permetre que les tropes catalanes fessin front als francesos, convençuts de caure per sorpresa sobre l'exèrcit català. Per això es diu: A Pontós tots són lladres i traidors, menys un, menys dos, menys l'Àngel de Pontós. |
| La pujada al Canigó .- En la guerra contra França, Pere volgué pujar al canigó per veure com podria defensar a serralada de les tropes enemigues. Es desfermà una tempesta i els cavallers que l'acompanyaven es feren enrere deixant el comte sol. A la vora de l'estany, Pere hi llançà una pedra i hi sortí un drac que amb la seva alenada omplí el cel de tenebra. |
| PERE IV, El Cerimoniós |
| El punyalet.- Diuen que Pere IV, conegut també com Pere el del punyalet, portava un pett punyal amb el que matava a tot aquel que sabia més que ell, per tal de que fos ell l'únic que estés assabentat de tot e que passava al seu regne. Per això la gent defugia el seu tracte. Diuen que un vidrier de Barcelona descobrí un vidre irrompible, que s'abonyegava com si fos llauna i es treballava com si fos ferro. El rei, gelòs de que el vidrier sabés més que ell li clavà el punyalet i l'invent quedà perdut i mai és no hi ha hagut qui el descobrís. |
| L'embruixament.- La darrera esposa de l rei Pere, Sibil·la de Fortià, de linatge humil, va ser titllada de bruixa. Els metges no van saber quina va ser la llarga malaltia que matà al rei i acusaren a Sibil·la d'haver-lo embruixat. Va arribar a incoar-se-li un procés per bruixeria, però finalment l'ira popular es va anar apaivagant i li va ser perdonada la vida, si bé va ser desposseïda de tots els honors reials. |
| |
| MARTÍ I, L'Humà |
| La camallada.- Ea molt vell i es va donar un cop a la cama i es va fer una nafra molt grossa, que amenaçava amb la gangrena. Quan ja no quedava altra que amputar la cama, el rei es va encomanar a sant Sever que el curà. |
| El testament.- Mentre Martí, sense descendència, agonitzava, els Consellers de Barcelona rodejaven el llit del rei, demanant-li que nomenès successor. Escoltamt-se la campaneta de combregar el rei digué que nomenava successor aquell que en aquell moment estava fent sentir la seva veu. Evidentment el Santíssim no podia governar. La decissió la va haver de prendre el parlament de Casp, marcant la fi de la casa comtal de Barcelona i iniciant la dinastia dels Trastàmara. |
|
|
