Al cim del Balandrau, sobre Ribes de Fresser hi viu una encantada  en els roquissars i cultiva una pomera de flors i fruits tots d'or, que tenen  el do de la immortalitat i n'ofereix al joves que ella tria

Quan la invasió dels gots (alça!), el rei got Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall del Freser, i volgué casar-se amb la seva filla, la formosíssima, com no!, Sigiberta. Aquesta fugí a amagar-se a les coves del Freser. Arribada al peu de la cova sentí al seu interior una gran cridòria i uns bells cants, rialles i el dringar de copes de cristall fi. En veure.la tan bella, les goges , que no eren altres les que organitzaven el sarau, la van adoptar i la van fer la seva reina. De vegades, des de l'avenc de sant Ou, al Mogrony, encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però si hi aneu i ho sentiu no us hi atanseu a escoltar-ho millor doncs serieu encantats i xuclats cap endins de la cova. En aquesta llegenda, com haureu notat, es barregen els termes goja i encantada.

A Rocabertí, La Jonquera, les goges són bones filadores. El que es afavorit amb el do del seu fil, mai no n'hi mancarà, amb la condició que no digui mal del fil ni pronunciï les paraules goja ni boja. Una noia de La Jonquera que va trobar una fusada "made in Rocabertí", va començar a guanyar diners venent-lo fins que al cap del temps la seva néta a la que se li enredava la troca va exclamar "Vatua el fil!" i va endegar a can Pistraus, madeixa, troca i tot el negoci al darrera i les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer (us ho imagineu?)

Les llufes són éssers eteris, de figura femenina i bellíssimes. Són molt sentides, agraïdes a qui els fa bé, però esquerpes a qui els fa mal. Es diu que són elles qui provoquen els ecos o tornaveus enganyosos de les muntanyes.

A Pals es coneixen com a Llufes unes "encantades de vent i de fum que semblaven una alenada i que eren les dones més boniques que mai s'hagin pogut veure" que vivien al redós del castell. Un dia un pagès va exclamar "Voto a les llufes!" i a partir d'aquell moment li abocaren els sacs de gra, li desfeien el llit... fins que, després de rumiar molt, pensà en les llufes i, pel que pogués ser, les beneí. L'ordre tornà a la casa.

L'amo de Can Prat un capvespre, passant pel Gorg negre de Gualba, va veure una dona d'aigua mentre es pentinava, i se'n va enamorar perdudament. Li va declarar el seu amor i ella l'advertia del risc que corria, però tant va fer-se pesat, que es van casar i la goja va esdevenir mestressa de Can Prat. van tenir un fill i una filla. Un dia discutint sobre si era millor plantar moresc o blat ell li va retreure que no entenia res de cultius essent com era dona d'aigua. Immediatament se'n va penedir, però ja era tard, havia dit en veu alta la veritable natura d'ella. La dona va fugir corrents cap al Gorg Negre. No la va veure més, però a les nits la dona tornava al mas i acotxava els seus fills i les llàgrimes , al caure,, es tornaven perles, que l'amo recollia sense arribar mai a imaginar d'on venien.

A Fontalba (Andorra) hi ha un riu i un estany habitat per goges

A la serra de l'Albera. la nit de Sant Joan, les goges, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt sant Pere de Rodes.

Al Pla de l'Estany, prop de l'Estany, al peu de la serra de Sant Patllari, hi ha el bosc de les Estunes, un gran banc de travertí esquarterat, amb llargs esvorancs penetrats per les arrels dels roures i les alzines. Endins, endins, a través de fondes galeries s'arriba a un palau meravellós on viuen les aloges. Les aloges, de nit, a la riba de l'estany, filaven fil d'or i teixien amb telers de cristall i llançadores d'ivori. A l'estany també sortien a mirallar-se (presumides!) i a fer bugada. Una vegada es veu que una vella de Banyoles que havia anat a fer llenya a Sant Patllari, se li va fer de nit i va topar-se amb les aloges. Va quedar esmaperduda i va demanar pietat a les dones d'aigua. En veure-la tan vella es van compadir i la van deixar anar a canvi de que els rentés les robes. En paga li van fer tancar els ulls i parar la falda, li van omplir i li van posar com a condició que no mirés fins arribar a casa. Quan va arribar va veure que la falda era plena d'unces d'or. Una veïna seva, gelosa, va voler fer el mateix. Es va fer trobadissa i es va repetir la història, però no va poder aguantar i a mig camí va mirar la falda. Quin desencant! Era segó del que mengen les gallines. El va llençar. A l'arribar a casa va veure, enganxat a la falda, pols d'or, que eren les poques engrunes de segó que li havien quedat enganxades. Va sortir corrents a buscar el segó però el vent se l'havia emportat. Les aloges encara riuen ara...

A Mallorca tenim les dones d'aigo que viuen a pous i cisternes (a Mallorca no hi ha rius ni gorgs!). Igual que al principat, son bellíssimes i sempre s'acaben enamorant de mortals.

Les dones d'aigua del Monseny i les dones d'aigo de les illes disposen d'un pas secret que va de la Roca de Babilla a Mallorca al Gorg Negre del Montseny.

Al Pirineu reben el nom de janes, viuen en avencs i coves i de nit baixen al riu a fer bugada

On sembla que és un niu de dones d'aigua és la Vall de Boí on s'anomenen encantàries, malgrat que pel nom semblaria que fossin encantades, les seves històries ens parlen de bugades, cosa que ens recorda les paitides del Montseny : en trobem a Taüll, on vivien en casetes a la Ribera, a Barruera, en una cova de Roca de Carrera i havíen estat vistes vora el riu, pel camí de les Fonts; a Coll hi anaven a rentar roba al barranc d'Escorts i s'amagaven al Forat de la Grallera i a Durro on un home mentre robava una tovalla de la bugada va sentir una veu que deia Tira que tiraràs, si te l'emportes, ni ric ni pobre seràs. I així va ser ja que aquella casa s'ha conservat sempre igual.

El castell de Rupià és un cau d'encantades. Totes tenien al païdor una pedra. De fet, la pedra, mig d'or, feia que tinguessin aparença humana. S'alimentaven de carn de criatura ben cuinada. Un dia el cuiner, no trobant carn de nen (o nena), els va servir carn de gos. Elles van notar la diferència i el cambrer els ho va confessar. el disgust va ser tan gran que es van tornar fum, quedant al terra només les pedres de goja. Qui en trobi una i se la mengi es tornarà com elles. (Val la pena?)

Al castell de La Roca, al Vallès Oriental, hi ha qui explica l'existència de set princeses que encara obeeixen el manament patern de no eixir de la fortalesa. El pare va morir combatent en terres llunyanes i elles romanen com encantades, encantant al seu torn

La filla del senyor de Caldes, del castell de Montbui, va restar encantada al fons d'un gorg, on encara hi és i no en podrà sortir fins que hagi teixit i filat les dotze camises que li van deixar les seves germanes, per poder lligar-les i escapar-se de la torre on el seu pare l'havia tancat. Si algú s'atansa al gorg pot escoltar una veu pregona que demana "Tireu-ne més, tireu-ne més". Es la donzella que vol teixir les camises i desencantar-se.

Prop del santuari de la Mare de Déu del Far, hi ha una encantada en forma de roca. Hi havia una vegada un matrimoni de conveniència format per un home molt vell i una jove que vivia per aquells indrets. Un dia ell, que estava cec i ja no podia treballar, li va demanar a ella que l'empenyés cingles avall. Al moment de fer-ho, l'home es va ajupir i va ser ella la que es va estimbar, quedant el seu cos petrificat. La llegenda no explica que se'n va fer de l'home, cec i sol dalt del cingle...

L'encantada del Balandrau viu als roquissars. Cultiva una pomera de flors i fruits d'or. N'ofereix als joves que ella tria.

Les lloranques que viuen en una cova prop de Castellar del Riu. Ara han passat a la trista categoria d'espantacriatures, igual que les barbotes que viuen a Sant Miquel del Fai i son usades pels pares de Sant Feliu de Codines per posar a rotllo la canalla. (Totes dues amb la resta d'alegre companyia les trobareu a espantacriatures)

Afegeixo aquí uns personatges que, més que encantades, llufes o goges, són éssers d'alguna manera relacionats amb el món de la dona i que no he estat capaç de classificar-los enlloc:

La Marota és un ésser femení que encomana mals a les dones i els provoca espant, angúnia i histerisme. Coneguda al Ripollès on és anomenada també Maregassa o Marassa.

La Maruga és un ésser misteriós que viu a l'aigua dolça, en fonts i rius. Les noies que se n'empassen un bevent aigua o els pica mentre renten la bugada, poden quedar embarassades. Aquest ésser és conegut a l'Alt Empordà.

Ai noies que aneu a l'aigua, que aneu a rentar a la Muga
mireu que us heu de guardar d'un pessic de sa Maruga

Maria Enganxa. Ninfa que viu al fons de pous i cisternes de Mallorca. Si algú bada abocat al brocal, l'enganxa amb un ganxo i l'arrossega al fons de les tenebres aquàtiques!

La Cocollona és un ésser mitològic propi i exclusiu de la ciutat de Girona. La seva història és la següent: una monja, acusada de ser poc devota (només una?) va ser tancada en una masmorra del convent, al barri del Mercadal, que només tenia una sortida al riu Onyar, prop d'on ara té la sortida la sèquia Monar. Amb el pas del temps, la mala alimentació, la clausura i la humitat van fer que la pell de la pobra monja s'omplís d'escates, talment com un rèptil. La seva santedat, la seva resignació i l'oració van fer que, malgrat el seu aspecte de cocodril li sortissin unes precioses ales de papallona. D'aquí el nom: cocodril i papallona. Ja ho diu la cançó: