| |
Per què hi ha mar? |
| Resulta que una vegada Nostre Senyor i Sant Pere voltaven pel món i, de cop, van tenir set. Van anar a una ciutat i no van trobar cap font per beure, la que hi havia era propietat del rei i només l'obria els diumenges. A l'hostal no els van voler donar aigua i, de porta en porta, van demanar als vilatans un got d'aigua. Només una pobra velleta va ser capaç de donar-els-hi aigua, de la poca que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va regalar una bota de la qual rajava l'aigua només d'obrir l'aixeta. Un diumenge que la velleta no va poder anar a la font va obrir la bóta però no va saber aturar-la. D'aquesta manera, l'aigua que va rajar sense parar va anar cap a la plana fins que es va convertir en mar. |
| Per què és salat? |
És una llegenda força coneguda: dos germans, l'un ric l'altre pobre. El germà pobre, desesperat, va anar a mar disposat a ofegar-se. Allà va trobar una velleta que li va oferir un molinet màgic. Només s'havia de dir "molinet, mol" i el molinat molia tot allò que volguessis: menjar, vestits, beure..., per aturar-lo només s'havia de dir "molinet, para de moldre!". |
| El germà ric, envejós, un cop ho va saber li va demanar l'estri i aquest li va deixar. El germà ric va fer moldre palla i no va saber aturar-lo de manera que la palla va encendre la llar de foc i la casa es va cremar. El germà li va retornar la casa i els germans van viure pers empre més en pau. La màgia del molinet, però, es va anar estenent i, un bon dia, un capità de vaixell que comerciava amb sal li va demanar i el pobre noi no li va saber dir que no. Al mig del mar un mariner va suggerir que si li feien moldre sal al molinet s'estalviarien el viatge. I així ho van fer, van dir: "molinet, mol sal!" i, tanta en va moldre, que el vaixell es va enfonsar pel pes de la sal i a hores d'ara el molinet segueix molent sal des d'algun indret del fons marí i així ho farà fins que algú el pesqui i li sàpiga dir: "molinet, para de moldre!" |
| |
| |
La creença religiosa en una divinitat marina és molt antiga. La imatge d'aquest déu marí queda molt desdibuixada, però hi ha festes, rituals, costums que indiquen aquest culte a aquesta divinitat. Dins d'aquestes vivències disperses podem trobar mites com El peix Nicolau o l'Home del Mar, històries de sirenes, relats d'ofegats i països més enllà d'aquesta mar infinita... |
| Na Ruixamantells.- És una deessa de la mar amb poder de congriar núvols i tempestes. Quan s'enamora d'un mariner aixeca un temporal que fa naufragar el seu vaixell i se l'enduu al seu palau submarí. Té els seus dominis al mar Balear. |
|
La Mare Balena. Divinitat marina comuna a tota la Mediterrània apareix a la llegenda de Na Lionor (Lianoreta, Niranureta, la dona peix…). La llegenda recollida per mossèn Caseponce del Vallespir explica la història de dos bessons sotmesos a la tirania de la seva madrastra: el noi, Bernadet, acabarà decapitat I la nena, Lionor, serà engolida per la Mare Balena que la voldrà fer reina dels peixos a la qual cosa la noia es negarà I serà presonera de la divinitat marina. Malgrat tot la història acaba bé… |
| |
|
|
| |
Les sirenes |
| |
Les sirenes.- Són éssers aquàtics meitat dona, meitat peix, algunes amb la cua doble, estesos per tota la Mediterrània. En les nits de lluna surten dels seus palaus encantats de sota l'aigua i la mar s'il·lumina amb resplendors blavoses i enlluernadores. Segueixen els corrents marins, i un estel, conegut pels navegants com Sirena, els indica el rumb. S'asseuen a les roques i canten... Ai de qui es deixa seduir pel seu cant!
La reina de les sirenes duu un gran anell a la cua i viu en un palau de cristall sota les illes Medes. S'hi pot entrar mentre sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan, però... qui n'ha sortit mai? |
|
| De les sirenes ja en fa temps que no en tenim notícies però tenim proves de la seva permanència: diuen que a les sirenes sempre els hi ha agradat arrossegar gran quantitat de pretendents al fons de la mar. Als mesos d'abril i maig, les sirenes feien tria dels pretendents i aquells que queien en desgràcia eren convertits en peix, concretament en un peix conegut com a fadrí (Thalasoma pavo). El fet que encara n'hi hagin a les nostres llotges és una prova bastant ferma de l'existència, encara, de les sirenes a la nostra Mediterrània. |
| També tenim la sirena com una mena d'encantada. Hi ha llegendes que parlen d’una noia bella I enamorada del mar que no volia casar-se amb ningú. Un dia des d’un llagut, mar endins quan ja no veia la costa en va abocar a l’aigua per emmirallar-se I l’atracció que I produïa el blau marí la va fer caure a l’aigua: va caure lentament I mentre queia el seu cos s’anava transformant en sirena. Ara, però sent melangia dels pretendents rebutjats I, a les nits de lluna plena, surt a ran d’aigua I, entre es pentina, canta cants torbadors que sedueixen als mariners I atrauen les barques a les roques |
| |
|
|
| |
Éssers de la mar |
|
L'Home de la Mar.- A la platja de la Mar Bella -Barcelonès- hi havia un home que de dia era com la resta dels mortals, però a entrada de fosc es tirava a mar i el cos se li cobria d'algues i petxines. El seu consell era molt apreciat entre homes i entre peixos, car sabia els secrets de la terra i del mar. |
| Peix Mular o El Molà.- El més gros del mar, mena de catxalot, mascle de la balena, el rei dels peixos segons la fantasia popular, són grans com un vaixell. Expulsen aigua pel nas amb tanta força que poden fer enfonsar un vaixell. Tenen els fills de set en set i els transporta tots junts a l'esquena i els cria amb llet. No moren de mort natural i viuen d'un fet extraordinari fins a un altre en el que moren tots. Hi ha hagut tres generacions de molàs: de la creació fins el Diluvi, del Diluvi fins al naixement de Crist, i des d'aleShores fins ara. De vells que són, són savis i coneixen tots els secrets del mar. Cada vegada que en mor un el mar s'esvalota. De molàs sempre hi ha els mateixos, quan mor un en neix un altre. |
|
| Peix Nicolau.- Era un xicotet d'un poble mariner, i li agradava tant nedar que tot el dia se'l passava a l'aigua. La seva mare n'estava farta i el va maleir dient-li que tant de bo es tornés peix, i això és el que li va succeir a l'acte de mig ventre en avall. Cansat de les incomoditats que el nou cos li provocava, decidí viure a mar per sempre més, i allà té encara el seu palau. |
| Peix Simonet.- Peix en forma d'homenet que neda més veloç que els altres peixos. Era la gent d'una illa que no era tal sinó un enorme peix. Un dia la illa-peix va bolcar i els illencs es van tornar mig peixos: els simonets. |
| També hi ha una mena de follet marí , el Percolet. És una mena de moixonet que surt del mar cap al mes d'abril. Es posa damunt dels ormeigs i hi juga. És blanc com la llet i veure'l indica bona fortuna. |
Màscara del Peix Nicolau, obra de Leticia Fried, artista i titellaire, que té una obra molt interessant basada en la mitologia catalana. |
| La baldemora.- És una mena de sirena amb una llarga cabellera daurada o platejada, viu dins de la mar i guia als mariners quan aquests han perdut el nord. Celebra la festa per Sant Pere i per això aquest dia és millor no fer-se a la mar. |
| Mare dels Peixos.- És més llarga que un home, de colors vius, sembla una serp de mar. Té tres caps units i aplatats, cadascun amb dos ulls grossos i expressius i amb dues cues. Es pescada davant la badia de Xàbia. Li diu al seu pescador que li talli els caps i les cues i llenci la resta al mar; ha de donar un cap a la dona, un a la gossa i el tercer a l'euga i plantar les dues cues a l'hort. Dona, gossa i euga infanten bessons i de les cues surten dues espases... , però això és una altra rondalla. |
| Vell Marí.- Té trets humans, és grassonet i te la pell coberta d'un pel curt. Acompanya les embarcacions i és capaç de saludar li agrada molt la musica, imitant tot tipus de melodies amb la boca. Aquesta habilitat ha estat la seva perdició ja que n'hi havia prou amb fer servir un instrument musical per poder-lo capturar ja que la pell del Vell Marí era un poderós amulet. Viu a l'illa de Cabrera, a la Cova d'es Secret o a la Cova Blava. |
| Bellmarí. Mena de peix mular que té mans, peus i faccions d'home, segons una llegenda valenciana. |
| |
|
|
| |
Ànimes en pena |
| |
Els pescadors creuen que els dies calorosos i serens d'estiu es pot sentir com la mar gemega. En plena calma del vent i enmig de la soleia es pot veure passar corrent per damunt de l'aigua una ombra blanca com un núvol que, mentre llisca, deixa anar un gemec profund i sentit: és l'Ànima de la Mar que sospira
|
|
A l’Alger expliquen la història del pescador de corall que es va enamorar de la filla del veguer. Quan l’enamorament dels joves fa arribar a les orelles del veguer aquest va empènyer el jove finestra avall I va manar que fos llençar el cadàver prop de les grutes de Neptú. Conten que encara ara en nits de mar calma es pot sentir el xipolleig del cos al ser llençat a l’aigua I els gemecs I sospirs que pugen del fons marí |
| La processó dels ofegats.- És una tètrica processó que llisca damunt les aigües en un horitzó fosforescent. |
| |
Gruta de Neptú (L'Alguer) |
|
|
| |
Vaixells encantats |
| |
La barca de les ànimes.- Navega a la tardor els volts del Dia dels Morts, al novenari d’ànimes, a entrada de fosc. Navega envoltat de calitja, com si fos un sudari. Abans de veure’l hom pot sentir el so llòbrec i fondo del corn marí. Té el buc negre i negres les veles, sempre inflades per un vent misteriós malgrat faci calma. Està fet amb les ungles de tots els que han mot al mar i amb el ossos dels que hi ha llençat. De l’arbre de mitjana i del trinquet hi pengen els esquelets d’uns mariners descreguts que van es van negar a anar a missa una nit de Nadal. Navega a la deriva mentre el món sia món i es manté a la ratlla de l’horitzó, no fondeja en cap cala ni atraca en cap port i ... Ai de qui el vegi! Naufragi cert! |
|
| La barca embruixada.- Cada matí, un vell pescador, en anar a la barca, la trobava tota mullada i amb indicis clars que, durant la nit, s'havia fet a la mar. Per veure que passava, una nit es va amagar sota el carcanyol de la barca. Tocades les onze es van acostar sis estranys ocellots que, just tocar la barca es van convertir en dones a les que el pescador va reconèixer. La que duia la veu cantant va dir: Vara per una, vara per dues, vara per tres, vara per quatre, vara per cinc, vara per sis. Passaren una moments i la barca no es movia, repetiren la fórmula fins que, per si de cas alguna de les bruixes estés embarassada, hi va afegir: vara per set. Aquesta vegada la barca es va llençar a l'aigua i, a tota velocitat, al cap de poca estona, va tocar terra i les dones, convertides altre cop en ocells, van sortir volant. El pescador sortí de la barca i va suposar que, pel que li havien contat, havia d'estar a Amèrica. Va prendre una branca de l'arbre més estrany que va trobar i va tornar a amagar-se. van tornar les bruixes-ocellot i, repetint la mateixa fórmula van tornar a casa. Aquesta llegenda està estesa per tot el litoral català: Altafulla, Cadaqués, Cabrera, Mataró, Somorrostro de Barcelona, Cotlliure... |
| El Bergantell del patró Morell.- Bergantí fantàstic que s'estira i s'arronsa: de barqueta pot créixer fins tocar amb la proa el cap de Creus i amb la popa el delta de l'Ebre o Alacant. El pont, des d'on el patró Morell dóna les ordres es troba davant de Montjuïc, a Barcelona. Veure'l porta mal averany. |
La barca empestada. Era un galió que portava un tresos fabulós d’Amèrica. Els tripulants , plens de cobdícia, en van enfrontar entre ells i van matar-ne set. El cel els va castigar amb la pesta. D’aleshores ençà, el galió navega pel món desesperadament demanant asil a cada port, però enlloc els deixen atracar. Així que es gira tempesta el vaixell empestat hissa el velam i s’hi llença de front amb afany suïcida. Tot és en va: estan condemnats a navegar per tota l’eternitat. |
La barca de dormen i canten.-
Quan el rei Jaume va conquerir Mallorca una galera sarraïna va aconseguir fugir de l’estol cristià. Des d’aleshores canta que canta i rema que rema l’embarcació solca els mars fins a la fi del món. A vegades al fons del soroll dels trons, el bruzir del vent i, entrevista entre els llamps, es pot entrellucar el flamejar de les veles i escoltar el clapoteig dels rems i, sobretot els cants de la tripulació i els roncs dels que dormen, fatigats de remar. S’ha de tenir cura de no trobar-la, la dissort s’encomana... |
| |
|
|
|
| |
Indrets de la mar |
| |
Illes Medes. Hi viu la reina de les sirenes en un palau de vidre i corall |
| Illes Formigues. Vora de Palamòs, davant de Cap Roig. Es veuen bellugar: eren uns vaixells pirates que venien a atacar la costa i Sant Joan els va maleir convertint-los en pedra. |
Illa de Tossa. Molt a prop de la costa, conta la llegenda que es tracta d’u n vaixell tombat, amb la quilla enlaire. Diu la llegenda que un pirata moro es va enamorar de la dama del castell i va decidir restar per sempre davant d’ella. Va enfonsar el seu vaixell que va donar la volta i va quedar convertit en roca. A les nits de lluna plena la gent de Tosa ha vist les ombres del pirata enamorat damunt la quilla i a la dama abocada als merlets de la primera torre de la muralla. |
| |
A la mitologia catalana troben illes que són records del Paradís terrenal: l'Illa sense Verí, la terra de Siònia, on totes les herbes, arbres i pedres són remeieres, l'Illa -On-La-Gent-No-Mor, l'Illa d'Adam i Eva, on neix l'arbre de la vida, la reïna del qual es vetllada per una serp terrible que només dorm la nit de Sant Joan,....
Moltes d'aquestes illes imaginàries les trobareu a l'apartat de Geografia Màgica. |
| |
|
