· gegants humanitzats
· gegants cíclops
· gegants antropòfags (ogres)
· gegants fundadors
 


  Gegants i ogres  
  Els gegants, mireu per on, son citats a la Bíblia (Gn. 6, 1-4), on tenim a Goliat i Samsó, A Grècia tenim Polifem els Cíclops, Hèrcules, Gerió..., a les mil i una nits un gegant lluita contra Simbad i a la França medieval trobem a Gargantúa, Gulliver va a Brobdignan, el país dels gegants... És l'expressió de la força i del poder, la imatge del "pare terrible". En els relats son bons o dolents indistintament. Aquí en tenim uns quants. A la pàgina d' orígens hi tenim tots aquells gegants fundadors con ara Hèrcules o l'esmentat més avall Joan de l'Os, Gerió...
 
  Gegants humanitzats
  Rotllà. Un dels gegants més prolífics al nostre país és Rotllà o Roldan, el mític heroi de Carlemany. D'ell es diu que quan tocava el seu corn Olifant se sentia des de Tolosa a Saragossa. No es pot dir que no anès ben armat, duia una espasa de virtut, Durendal, una roca plana grandiosa, una gran maça de ferro que pesava moltíssims quintars i una vara, també de ferro, de més de dues canes de llargària. Rotllà va deixar moltíssimes empremtes: cops de mall, d'espasa, pedres llançades (menhirs)... Donem una ullada al mapa i ho veurem.
Pròpiament Rotllà, era nebot de Carlemany, un dels dotze pars de França . A l'epopeia medieval de la Chanson de Roland es descriuen les gestes temeràries que va realitzar contra els moros i la seva mort heroica a Roncesvalles, volent venjar el seu amic i company d'armes, Oliver. Va morir en el camp de batalla en una emboscada, traït per Ganeló, el seu padrastre, i va ser plorat per Carlemany.
Per veure les moltes empremtes de Rotllà a Catalunya, però també a València, Occitània, Aragó o Euskadi, feu clic a la bola del món i anireu a la pàgina corresponent de l'atles
Altres gegants més o menys famosos són:
Moro Ferragut. Relacionat amb Rotllà. Aquest i Ferragut , per evitar la batalla i els morts i ferits que comportaria van decidir jugar-se-la en un combat singular. van lluitar durant set dies, només reposant de nit. Tan lluitar es van fer amics i un dia el moro li va explicar que només tenia un punt feble: el ventre, però el duia protegit per una pedra. En Rotllà també tenia un punt feble, la planta dels peus, però se'n va cuidar prou d'explicar-li res. A la matinada, rotllà li va robar la pedra i, d'un cop de puny al ventre, el va deixar estassat allà mateix, a Núria, a la Fossa del Gegant.
 

Gegant de Sant Aniol. A La Garrotxa, al peu del Bassegoda, es diu que h ha una cova que arriba fins a Tolosa. La cova es guardada per un gegant ferotge armat amb una gran destral, amb la que evita que ningú passi. Ha fet tants morts que quasi bé no es pot entrar a la cova perquè la pila d'ossos amuntegats ho impedeix.

El Fort Farell. Nascut a Caldes de Montbui. Era tan gran que per caminar feia servir un pi com a bastó. Era pagès i un dia mentre llaurava, un caminant li va demanar una adreça, i en Farell, per indicar-li va fer el senyal aixecant bous i arada. Al Fort Farell o Gegant del Pi se li han atribuït llegendes originàriament pertanyents a altres gegants. A part de la llegenda típica se'n conta una altra: diuen que quan Colom va tornar d'Amèrica va portar un indi negre de mida gegantina. El rei catòlic, impressionat per la mida, va mostrar la seva sorpresa. Els responsables de l'ajuntament li van dir que, no gaire lluny, vivia en Farell, tant o més gran que aquell indi. El van anar a buscar i a l'arribar el volien fer pagar la taxa de llenya, ja que portava el pi, per no pagar va llençar el pi per sobre la muralla. En Farell va engrapar el gegantàs i dient: Aparteu-vos, gent d'Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!. I el va fer voleiar i el va llençar enlaire, amb tanta fúria que el va fer retornar a Amèrica.
Quan en Farell tornava cap a casa es va ajeure a Collserola, que aleshores era molt més baixa, per tal de dormir. Va fer tant de fred que el pobre Farell va quedar allí petrificat. Avui encara es veu la seva silueta en el relleu que forma la carena.

Un altre gegant seria Joan de l'Os i tota la seva colla. Aquests però estan a l'apartat dels orígens. Al mateix apartat tenim a Mandroni, el gegant de Betlan, un gegant defensor de les llibertats en temps dels romans a la Vall d'Aran.

Pare Falgars . Al Ripollès. Gegant molt servicial: el rector de Sant Julià de Vallfogona li encarregava feines diverses com transportar la campana. Al morir el van enterrar al llindar de la porta
El Nen de Vacarisses, es lleva per Collsacabra i amb la seva bufera desencadena fortíssimes ventades a la Plana de Vic.
El Pare Esmé, senyoreja el Montseny i es planta eixarrancant-se amb un peu a les Agudes i l'altre al Turó de l'Home.
Els regira-rocs eren una nissaga de gegants que vivien prop de Montserrat i vivien de la feina del camp. Un any que la collita va ser dolenta, van decidir robar els veïns i els vianants. com a càstig ells i el menjar robat es van convertir en pedra. Es poden veure en forma de pallers a la zona de les Agulles, sota les coves d'Alpens.
Set Homes. Gegant alt com una muntanya. No es té constància de la seva residència
Mala Cosa . Gegantàs que surt pels carrers de Barcelona a mitjanit i s'esfuma tan bon punt clareja. És negre i de testa punxeguda, segueix a la gent sense deixar-la de petja; si el perseguit s'amaga en una casa la Mala Cosa l'espera al portal.
Gegant del Romaní. Viu en una illa encantada davant de les platges de la Marina. Disposa d'un passadís secret que el permet arribar fins a Benifallim (l'Alcoià), a la serra de Rontonar. En aquest lloc se'l pot fer present tibant una gran mata de romaní que resulta que és el seu cabell. Quan se li estira el cabell-romaní el gegant diu: "Si m'estires els cabells me n'eixiré amb ells". És un gegant moro de quatre braces d'alt.
Petarrà. Geganta de Menorca que, quan filava, feia servir el monòlit anomenat Fus de la Geganta. A la Taula de Torrauba, servia a altres cinc gegants uns tiberis pantagruèlics. Els cinc gegants seien a les cinc pedres que envolten el megàlit.
     
     
   
  Gegants cíclops  
  Gegant de l'Ull al Front, del Moianès, de la Quera (La Garrotxa) o de Rocallaura. La llegenda explica que a uns caminants se'ls va fer de nit al bosc i es van aixoplugar en una cova. Al poc va aparèixer un gegant amb només un ull al front conduint un remat. Els viatgers es van amagar com van poder. El gegant en va atrapar un i se'l va fer a la brasa.Un cop tip es va adormir i els altres caminants amb una brasa li van cremar l'ull. Els caminants van poder escapolir-se penjant-se del ventre de les ovelles quan aquestes sortien, o bé amb una pell d'ovella al damunt. A aquest gegant emparentat amb Polifem també se l'anomena  Pare Gagantàs i Pare Janàs
Al Pirineu hi ha d'altres gegants bornis, amb un sol ull al front; són els que guarden gelosament els ramats del bestiar deIs corns d'or -com el ramat de Gerió, que Hercules va robar. Diverses rondalles parlen de les aventures, normalment d'un noi i una noia que volen robar un corn d'or. Aquestes rondalles abunden per tot el PIrineu, com si la serralada fos un reducte d'antics cíclops .  
   
   
  Gegants antropòfags (ogres)
 

Aquest apartat recull els ogres, gegants que, segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és el gegant que menja carn humana. Nosaltres farem extensiu el nom a aquell gegant que s'especialitza en fer mal als humans, especialment als nens. Molts d'aquests ogres figuren com a espantacriatures. Possiblement, temps enllà, tingueren una personalitat més definida i concreta dins aquest món de la mitologia catalana.

Gegants Gops. Viuen a la terra dels Gops. Són gegants que només mengen carn humana: viuen de la guerra i es mengen els presoners i, fins i tot, els seus propis morts i ferits. Tenen un sol ullal, cabells gruixuts i rasposos i una barba que els hi creix des de la punta del nas.

El Peladits vivia prop del massís de Montserrat, pels pobles que es despleguen a la seva falda. És un ésser molt prim, cobert per una gran mata de cabells negres de cap a peus, altíssim, tant que se l'havia confós amb un pi. Baixa des de les agulles de Montserrat amb una cistella on porta les seves eines per rentar criatures (no ho havíem dit però el Peladits s'encarrega de netejar a fons els nens que brutegen). Per rentar les criatures segueix un ritual fix: primer fica el nen en aigua bullint, el frega amb una pedra i el va estovant amb una paleta de ferro. Després d'això el raspa, el pela i el talla a llesques, deixant-lo net com una patena. Per acabar,el pentina amb un filferro de punxes. Per fer aquesta feina el Peladits cobra directament de la guardiola del nen. Si té molts diners estalviats l'ogre salta i fa uns crits impressionants.
Una habilitat curiosa del Peladits és que té poder sobre els polls, amb els que ataca els nens especialment bruts. Els polls arrosseguen aquests nens fins al fons del mar, d'on ja no en tornaran. Per fer més veraç aquesta història les mares explicaven que la Via Làctia era en realitat una processó de polls a les ordres del Peladits.

Un altre personatge emparentat és el Pardinot. Com el Peladits és alt i negre, amb uns cabells enredats i amb dues grans gepes: una al pit i l'altra a l'esquena, amb la qual cosa té un caminar diríem peculiar. Dos ulls grans i una boca com l'entrada de l'Infern. Té un nas llarg i corbat com ganxo. Les dents són el més horrible de la seva cara: són descomunals: els superiors li arriben fins més enllà de la barbeta i els inferiors li pugen per sobre el front .El soroll que fa quan mastega és infernal. Aquest viu per la zona de Ribes de Freser i també té cura dels nens bruts als que tanca en una cova i els neteja amb un raspall de netejar cavalls i els pentina amb un rasclet. La femella del Pardinot, la Pardinota, fa el mateix amb les nenes i encara és més temuda que ell.

En Trucafort és més alt que una muntanya i viu en una cova a prop de Castellar de n'Hug. Porta una barba blanca que es trepitja quan camina i aleshores fa uns crits que fan tremolar les muntanyes i es senten set hores lluny. Va amb una pedra al damunt del cap com si fos un barret i una de deu vegades més grossa a l'esquena que deixa caure damunt els nens dolents que troba pel camí.

Hi ha ogres especialitzats en altres feines. Per exemple el Caçamentides menja carn de nens mentiders, als que es menja de set en set. El Papasopes o Papamosques que es mengen el plat del llepafils al mateix temps que el van mossegant.El Pare Gegant i el Caragot, s'encarreguen de menjar els nens trapelles; el primer se'ls menja crus i el segon els cuina. El Batoni i en Pugot són dos ogres ferotges; del primer sabem que és negre i del segon que té molt mal geni.
Tots aquests ogres, ara reconvertits en espantacriatures i alguns ja despareguts de l'imaginari col·lectiu, juntament amb tota la seva parentela els trobareu llistats a l'apartat Espantacriatures
 

Il·lustració de Roger Giménez Tomeo–2006 (La closca de la poma )

 
  Gegants fundadors
   
Hèrcules.Fundador de Barcelona. Diu la llegenda que Hèracles va navegar fins la península Ibèrica amb nou barques, una de les quals, la novena, va recalar a les costes del llevant. A l’indret on es trobava aquesta barca, Hèracles va fer construir una ciutat nova a la qual anomenà barca nona (Barcelona).
Sembla ser que Hèrcules (Hèracles pels grecs) va fer tot un periple per la península Ibèrica, durant el qual repoblà Vic i funda la Seu d'Urgell, a més de fundar Barcelona. Al marxar va deixar de regent d'aquest regne a un tal Hispà. Tota aquesta història d'Hèrcules està recollida en un llibre de 1243, De Rerum Hispaniarum, de Rodrigo Jiménez de Rada, arquebisbe de Toledo, que devia ésser un best seller de l'época, dons se'n van fer traduccións al català i diverses edicions..

Túbal va rebre lencàrrec del seu pare Noé de poblar Europa i, embarcant al port de Jaifa, va travessar tot el Mediterrani i després de vorejar les costes de Catalunya va desembarcar en el delta del riu Francolí, contruint a la seva vora la primera ciutat de la península Hispànica, batejant-la amb el nom de Tarraho, que era el nom del seu fill primogènit.
En Tubal tenia tres fills: Tarrahó, Semptofail i Hibero, i després de repartir el territori d'Espanya entre tots tres, a Tarrahó li va correspondre la terra més rica, i la va anomenar Tarrahonense i la seva capital Tarranona, que al llarg del temps per unes deformacions fonètiques van esdevenir Tarraconense i Tarragona, respectivament...
D'altres mantenen la teoria de que van èsser els armenis que acompanyaven l'expedició d'en Tubal, els que la van anomenar Tharacon, que en la seva llengua vol di "home que cuida els ramats", per que aquest era l'ofici d'en Tubal quan vivia a Terra Santa.
Gerió. Fundador de Girona, a aquest el tenim a l'apartat d'orígens.
 
Tombatossals. Heroi mític de Castelló de la Plana. Fill de la Penyeta Roja i el Tossal Gros, amb l'ajut dels seus amics, Arrancapins, Cagueme i Bufanúvols (la conllonga del Rei Barbut), fa que el Rei Barbut baixi de les muntanyes i fundi la ciutat de Castelló i, gràcies al desig de la filla del rei d'ampliar el regne, conquereix als filisteus les illes Columbretes.

A partir de llegendes i amb creació pròpia en Josep Pascual i Tirado, un il·lustrat agricultor castellonenc, va escriure la novel·la Tombatossals el 1930. Estem, doncs, davant d'un mite del que en sabem l'origen. La novel·la està plena de personatges a més d'en Tombatossals, el Rei Barbut i la seva filla, la infanta. Deixem però que el propi autor ens els presenti (Tombatossals, Viquillibres ):

  Tombatossals, Arrancapins,com si diguérem la força, l'ardidesa, el poderiu. i Cagueme, l'apocat voluntariós qui fa lo que pot. Milhòmens,el baladró de pocs poders, forro de coratge de què a tothora alardeja, temoruc com ell a soles. Bufanúvols,el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai acerta. i Carracuca, el que sempre està torbat i es perd a tothora i fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa. Governasetcases,qui en tot se fica i tot ho vol apanyar, sense vore que lo seu camina desarreglat: el manegueta. i l’Agüelo Maces, el vell de mal gènit a qui los xiquets envien a picar salses, perquè ja per altra cosa no aprofita. Nas de Rei, el nassut a qui tot lo món penja el cresol dels fets quan no sap a qui penjar-lo o no vol senyalar-ho clarament. «¿Qui ha segut? -Nas de Rei.»